Categoria: Posts Personals

La pell de peus i mans li queia a tires. Massa sedentària durant tot l’hivern, el moviment d’ara, ho estava fent saltar tot. Li sortien ampolles i durícies. Anava esgotada… però contenta. No pensava. Era com estar a una illa deserta: sobreviure era el principal. Tranquil·litat enmig del moviment.

S’acaba la bona vida. Amb aquest cap de setmana a la platja, li dic adéu a la inactivitat. Em veig obligat a moure’m. A partir d’ara, cada vegada que em tirin la pilota cap al mar, m’hi tindré que llençar de cap.

Això de compartir pis té les seves coses bones i dolentes. També té les seves coses curioses. Quan vaig arribar a aquesta casa, ho vaig fer amb el microones sota el braç. La meva companya de pis, és, o era, d’aquelles persones de – Microones no, que no és sa. Tres anys i pico després….…

En Herman Hesse va escriure un petit llibre anomenat “Der wanderung” (El caminante) Un llibre fantàstic i curiós que m’’havia comprat en diferents ocasions, però què, com “Der stepenwolf” (El lobo estepario) sempre deixava a la gent i mai me’’l tornaven. Recordo un tros d’’un poema, que fa uns anys em sabia sencer… He estat…

Al desguàs, si us plau! Una vegada més, Em sento a punt per portar-me al desguàs. Perquè sempre hi ha algú que m’intenta arreglar? Si més no, jo mateixa…. Val la pena tant d’esforç? Recordo fa molt temps… Jo era un cotxe nou i formós!

Algú es pot imaginar la quantitat de gent que s’ajunta a la platja de la Barceloneta un dia festiu qualsevol? A aquesta gent que hi ha a la platja… si l’hi entra ganes de fer les seves necessitats estan allà, que ha de fer? Fins ara, això era difícil; però aquest any, gràcies al consistori…

Segurament ja la coneixeu , però si no, us recomano que us passeu per aquesta web. Milers de fotos impressionants i una manera curiosa d’anar-les mirant.

Sempre em sol passar; que veig alguna cosa que vull fotografiar i no porto la càmera. Moltes vegades, aquesta oportunitat no es torna a presentar. Dilluns no em va passar. Sortint de la feina per anar a dinar el vaig veure allà aparcat. No és la primera vegada que el fotografio… però és la vegada…

Mentre aquests senyors del post anterior feien el gran àpat a costa de tots nosaltres; Jo, en feia un de més modest amb la meva neboda Laia, l’Anna (germana de’n Rai) i el xicot. No tothom té la mateixa sort. I tots nosaltres en tenim molta… Ella… No. 010 – Recollida de mobles i trastos…

No és la meva intenció començar a parlar ara de política, però… que feien en Gilberto Gil i en Maragall, sortint del palau de la generalitat a altes hores de la nit? Segur que venien de fer algun soparet pagat per tot nosaltres.

Agafem aire i comencem. El meu barri està més maco que mai. Tot i que els petits monstres segueixen per allà, les expressions d’alegria i els somriures, són constants. I com podeu veure… tenim fotos de tot! Demà però… tot torna a la normalitat…

Arran de que en Gabri pengés una foto d’ell quan anava a segon d’EGB. Se’m va ocórrer demostrar-li en fets…(més ben dit en fotos)… les diferencies que hi ha entre nosaltres. És molt curiós perquè tota la colla, som molt amics i ens portem molt bé, però tenim unes edats tant dispars que fa gràcia…

Últimament la cosa va de culs… Ja tocava mirar-les per darrera, no?