Alcis la mirada, cap a on lalcis i des de qualsevol lloc daquest poble; et trobes un mur verd de naturalesa.
Abans ladorava i el necessitava, ara sento que mempresona.
És això lamor?
Això ho escrivia aquest matí mentre esperava que arribés el meu tren, asseguda al sol a lestació de Ripoll. La meva relació amb el poble és damor i odi. A ligual que la meva relació amb el meu gran amor.
Ens estimem, però ens podem fer la vida insuportable si ens veiem massa sovint.
Avui pensava en ell i per això he escrit aquestes 4 frases… i ara fa una estona, mha trucat.
Després de nou anys…. Seguim connectats. I ho estarem sempre.
Ens seguim estimant.
8 respostes a «És Això L’amor?»
Curiosament… és mascle.
Coi, donot… una estimació així tan intensa… és dura de païr si dius que en el fons, no podeu estar junts…
Però ja ho fa l’amor, això d’empresonar. I quan no el tens, penses en lu bé que ho estaves, d’empresonada… uf…
No conec cap relacio facil…
Pero de vegades les coses que ens transmeten molt poden satrurar-nos.
Si que estava bé, empresonada… era un tancament voluntari… al principi.
Però les coses canvien i les situacions també… Ja fa més anys que estem separats, del que vàrem passar junts.
Però tots dos ens seguim estimant. Intentem continuar amb la nostra vida… però sense gaire encert.
Ja ho fa això la muntanya…
I algunes relacions també…
Fer camí junts i sentir-se lliure…
És dificil de conseguir…
Algunes parelles ho tenen…
D’altres s’estimen de lluny per no sentir-se empresonades..
Sentir-se lliure aparellada…¿?
Bufff…
Bon cap de setmana!
Cuideu-vos, Cuida’t
;-)
uf..si que sembla dificil,si..
Jo em sento totalment lliure i tinc parella. es questio de plantejar-se que si esteu junts es perque voleu,perque sou lliures, llavors es meravellos!
La nostra situació des de fa anys és de si no estem junts és per què no volem. Pq portem ritmes de vida totalment diferents… però en el fons seguim junts i seguim fent el camí parallelament.
L’ull amb atenció i interès per l’altre; amb l’esperança de què algun dia els nostres camins tornaran a coincidir…
Potser si visquéssim en ciutats més properes acceleraríem aquest procés… però anem deixant que la vida ens porti per on ens vulgui portar.
L’amor de l’altre és lúnica cosa que tenim segur en aquesta vida.
És per lúnica cosa que jo ficaria la mà al foc. Sé que ell m’estima, i ell sap que jo l’estimo a ell.
I la vida continua….
les casualitats i les coincidencies no existeixen: son plans dels altres desconeguts per nosaltres! aixi, que si vols, fes plans i “coincidireu”…