Després dhaver vist un petit tros de la meva vida passar ràpidament per la meva ment, la tranquillitat del capvespre, em fa adonar de com nestic desgotada.
Quan acabarà aquesta recerca?
Arribaré mai al final?
Estic segura de voler-hi arribar?
Sóc conscient de què hi ha moltes coses que no sé si vull recordar. Però també sé que recordar-les, malliberarà delles.
Comentaris
8 respostes a «Capvespre.»
moltes vegades penso que el que s’ha de disfrutar es el viatge,no si s’arriba o per a que s’arriba..
Gaudeix de la recerca!
l’autdntica maduresa consisteix a recuperar la seriositat amb la que jugavem quan erem petits…prova d’actuar com un pingüi sense riure i sabras si estas madura o encara verdeges.
Petons a granel
Suposo que la recerca arribara quan tu ho creguis… arribara un dia que diras…
“Ja he arribat!!!”
Si et consola jo tambe estic una mica bastant aixi… ;)
Em començo a sentir esgotada……
T’agraden les alberginies?
en camí
A l’alba, amb l’aire fresc del matí em retrobe amb les forces. I no mire enrere, aleshores m’espenta de nou el desig de baixar al carrer i sentir-me viure. Crec aleshores no m’importa arribar, aviat estar en camí.
Amunt aquests ànims!!!!! Que l’estiu és per estar atabalat i no per depressions!!
Jejejeje… lmewmon… no estic deprimida… estic cansada d masses coses.
Al del comentari 2… me les menjo… però prefereixo el carbassó!
Alexandre, A l’alba… Jo també trobo forces… Exactament a les 5:15 minuts de cada matí…
Sol ser al capvespre quan ja no me’n queden masses i em començo a replantejar tot d nou.