Sento Olor De Canvis Al Meu Voltant.

No sé si serà bo o no, però tot i estar tocant de peus a terra, noto una sensació com la que se sent en el moment d’enlairar-se en un avió i marxar d’un lloc.

Sobretot quan marxes i saps que una etapa de la teva vida s’ha acabat, quan deixes amics, amors i històries mil i poc a poc veus com s’allunya tot . El terra es torna petit i tot el que ha estat important per a tu, en aquell moment queda enrera i desapareix.

Aquesta sensació la conec bé, massa bé. He fugit de moltes ciutats i de moltes vides. He deixat enrera moltes amistats i vivències. Però fa dos anys, vaig decidir no fer-ho més i enfrontar-me a totes les situacions. Escapant dels llocs, no escapava dels problemes, només els emmascarava amb l’energia que es necessita per canviar de lloc.
I ara que?
No tinc pensat fer les maletes i fugir. Si marxo a l’escala, serà només per tres mesos i seguiré en contacte amb tots els meus amics actuals, m’emportaré l’ordinador…

De totes maneres em sento com si ho estigués fent. Com si el fugir continués essent part essencial del meu caràcter. Una part de la que no puc defugir.
Escapar-se als núvols, al món dels somnis, a un univers paral·lel on la vida és millor, fugir al món dels llibres o travessar mil móns a través de la xarxa…
Escapolir-se de les responsabilitats, dels problemes, de l’amor, del sexe, de l’amistat…
Fugir de la veritat.

Sento una mena de vertigen que no sé com parar. Sento olor de canvis al meu voltant. Sento coses que no puc controlar… Sento ganes de fugir i no tornar…

La veritat és que no sé com enfrontar-me a la vida. Amb el munt d’anys que tinc i encara no n’he après.

Ara només penso allò de: Pareu el món, que vull baixar!

vertigo

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c