Fa uns quants dies que em passen pel cap coses dallò més estúpides i sense sentit.
Com deia en Denke sembla ser que la tardor porta records del passat. Però els porta amb una vida, que tan mateix semblen records daquest matí o ahir a la tarda.
Per exemple:
Aquests últims dies no puc deixar de pensar en la gent que he conegut i que ja no en sé res della.
Gent que mhe apreciat, estimat, desitjat o tot plegat…je je je…
Com pot desaparèixer així, de cop i volta, la gent, de la teva vida?
Jo estic dacord en que la vida et fa canviar de lloc, de situació i que poc a poc vas perdent contacte amb gent amb la que anteriorment tenies molta confiança. Però la gent de la que parlo, es gent que desapareix. Hi he arribat a una conclusió. Aquesta gent no existeix. Son fantasmes en vida.
Gent que dun dia per laltre canvia damics com qui es canvia de sabates, no valen la pena.
Un altre exemple de les tonteries que em passen pel cap:
Sabeu el conte aquell del pastor bromista que anava cada dia corrent a avisar a la gent que venia el llop? Després sen reia de la pobre gent que anava a ajudar-lo amb les seves ovelles… Al final, el dia que va venir de debò el llop, ningú sel va creure.
I us preguntareu: A que ve això, ara?
Doncs no ho sé, ja he dit que penso coses estúpides…
També estic pensant molt amb el meu ex. Divendres em va trucar. En aquest blog lhe anomenat molt per sobre. Suposo que em costa parlar-ne. És una peça essencial per entendre que passa dins el meu cap.
Forma part de la meva autodestrucció i a lhora en va ser instigador i víctima de ella.
Encara no estic preparada per a parlar-ne.
Però bé; el passat no és més que això. Passat. Tot i que es necessari entendre el que tha fet com ets, ara és hora de mirar endavant.
Una foto feta caldo…del dia que complia 14 anys… je je
;)
7 respostes a «PENSAMENTS ESTÚPIDS.»
la gent se’n va. és normal. Trist, però normal.
tots estem fets d’encontres i separacions, d’aparicions i desaparicions. de presències i absències.
I en molts casos és millor així. Per exemple: No hi ha res més trist i lamentable que la reunió de grups després de deu o quinze o vint anys de no veure’s. Aquells que eéreu tan amics i tan units, ara no teniu res a veure. És la constatació que el temps ens aparta, i és millor així.
Ara, que a vegades no. A vegades tens la consciència que l’altre, el que és lluny, encara estaria ben a prop al teu costat. Però també és bella la nostàlgia. I a vegades va bé fer camins diferentsi canviar. I sempre pots deixar a l’atzar un reencontre casual.
No sé… Perdona el rotllo. Total, per no dir res.
Estas guapissima a aquesta foto.
Quina tardor que portem…
Anims!
Que cara de angelitoooo. Muy guapa, sí, muy linda. Los ojos no te han cambiado, eh…
Los otoños nos traen eso de los recuerdos y la gente medio olvidada.
Yo me dá la sensación, me imagino que es como un castanyer cuando cae las hojas, es , es guapísimo, pero a veces, estás sentado viendo como caen las hojas( me encanta) y te cae una castanya en el coco,…y duele, y te hace pensar que sabías que te podía caer…pero es guapo ver el bosque en otoño, con sus colores, sus cambios, sus ruidos, ….glups, me voyyyyy!!!!!
Un petó donot.:redface:
tens tota la raó.
a voltes jo també ho he fet. necessitava el meu espai i m’he allunyat de tothom, però com deia ninotchka, tornava.
aixó si, et diré que a voltes, aquests fantasmes dels que parles si no es queden es pq no tenen res a aportar, aporten el mateix a tothom, es queden a aquell nivell superficial, i llavors quan cal passar un xic més enllà… cauen pel seu propi pes…
al buit.
Si començo a voltar pel blogs hi ha un cert aire de nostalgia per una banda i estress i bloqueig per un altre, començo a creure que aixo s’encomana i que necessitem unes vacances pero per descoenctar de tot.
osti, no sembles pas tu en aquesta foto, com has deixat perdre aquests cabells???
Bé, el cas és qu eno sé que respondre al que escrius, a vegades el silenci val més
Ai criatura! :D
Les meves ampolles de Casera eren d’aquelles del tap metàl.lic i l’etiqueta impressa al vidre. Aquesta ja és molt moderna!