LA TERCERA VEGADA…

ATENCIÓ: No Apte Per A Menors!!!
Fes clic a SORTIR en cas que no tinguis la majoria d’edat legal.

Ens havíem vist en dues ocasions, en dues diferents presentacions de llibres.

 

La vaig trobar encantadora només de veure-la entrar a la sala de reunions del Hotel Àxel.

 

En aquell moment jo estava amb la escriptora Illy Nes amb qui havia col·laborat amb el seu últim llibre, per lo que estava asseguda al seu costat durant la presentació, i vaig poder observar-la detingudament.

 

Alta, bonica, amb un somriure especial, les faccions de la cara força marcades, els llavis gruixuts…

 

Després del acte, ens varen presentar, vàrem estar uns minuts xerrant, però era molta la gent que venia a parlar amb mi i no vaig poder estar per ella com desitjava. Quan me’n vaig adonar, ja no hi era.

 

 

La segona vegada va ésser al Pati llimona, la que presentava llibre en aquesta ocasió era Lola Van Guardia i jo em trobava entre el públic.

 

Quan la vaig veure el cor em va fer un salt. Les casualitats son fantàstiques en aquesta ciutat, vaig anar a saludar-la, ella es va mostrar encantada de tornar-me a veure, abraçades, somriuresi petons, quan l’acte va acabar, i la gent es va començar a barrejar i xerrar unes amb les altres; la vaig perdre de vista.

 

Vaig tornar trista a casa. No sabia com la podria trobar. No creia que el destí ens tornés a ajuntar per tercera vegada.

 

El dissabte següent vaig anar al centre a comprar, feia fred, l’hivern s’acostava ràpidament i em volia comprar un abric, després de recorrem gairebé totes les botigues del centre, finalment el vaig trobar i vaig decidir anar a comprar-me algun llibre per ajudar-me a passar el cap de setmana.

 

Allí la vaig tornar a veure, des de lluny vaig distingir els seus cabells, semblava enfadada, cansada d’esperar, estava just a la porta per on jo tenia que entrar. Se’m va ficar un somriure d’orella a orella i m’hi vaig acostar amb intenció de no deixar-la escapar.

 

– Hola!… Sorpresa? – vaig dir-li.

 

– Hola!… Doncs si, ets l’ultima persona que esperava veure per aquí – respongué ella amb un enorme somriure, mentre ens fèiem dos petons.

 

– Així no m’esperaves en a mi? Oooo – vaig fer jo amb to de broma.

 

– Doncs la veritat es que esperava a un amic, però ja no crec que vingui.

 

– Aquests homes! Doncs bé, ell mateix, no sap que el es perd. Jo per res del món t’hauria deixat escapar.

 

La seva cara es va encendre ràpidament, estava clar que les meves paraules l’havien ficat nerviosa.

 

Tot seguit li vaig preguntar si volia pujar amb mi a la llibreria i que després podíem anar a prendre un cafè, ella va venir encantada amb mi.

 

Vàrem comprar un llibre cada una, després una cervesa al Zurich i finalment vàrem acabar sopant juntes i fent una copa a un bar proper.

 

Hi havia tanta gent al bar que els nostres cossos es fregaven cada vegada que algú volia passar per allà, no vàrem aconseguir seure i estàvem al mig del passadís amb gent amunt i avall. Jo notava els seus pits durs sobre la meva esquena cada vegada que algú volia acostar-se i gairebé resava per que seguissin passant .Al mig de tanta confusió, ella va posar la seva mà a la meva espatlla i un calfred em va recórrer de dalt a baix. Mai havia notat tant el pes d’una mà. A traves de la roba notava el seu contacte càlid . No m’atrevia ni a respirar per por de que retirés la mà d’allà, però en lloc d’això la va començar a deixar lliscar sobre la meva esquena en una carícia sensual. Em vaig donar la volta i vaig quedar a un pam dels seus llavis entreoberts. En un moment, després de mirar-nos profundament, les nostres boques s’ajuntaren en un bes dolç i llarg d’on cap de nosaltres volia escapar.

 

De cop i volta tot va desaparèixer del nostre voltant; estàvem ella i jo.Com si flotéssim dins una bombolla, aïllades del mon. Les seves mans acariciaven tot el meu cos sense cap mena de vergonya. L’èxtasi va durar una bona estona, però de cop i volta les llums es varen obrir i les veus de la gent ens varen fer adonar de que la música havia parat.

 

Vàrem sortir al carrer i les nostres llengües es varen tornar a enredar, encara amb més ganes, jo em vaig deixar portar, notant la humitat que augmentava entre les mevescames. Com la desitjava!

 

– Crec que he de marxar – Va dir ella

 

– T’acompanyo fins l’estació, o et pots quedar a dormir a casa – vaig insistir jo.

 

– No, prefereixo marxar sola… Ja ens veurem en una altre ocasió – i va marxar disparada sense que jo reaccionés ni la pogués aturar. t>

 

Encara ara, tanco els ulls i la veig allunyar-se per l’estret carrer.

 

;)

 

 

 

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c