Categoria: Dia A Dia

Entre tant guiri com hi ha a la ciutat, els estranys habitants del barri de Gràcia i el munt de no catalanoparlants que veus, M’ha fet molta il·lusió trobar això, avui a Gràcia. Crec que des de que vaig marxar de Ripoll no havia tornat a veure gent ballant sardanes.

Això és el que em va passar el dissabte passat: Imagineu que estimeu tant que us fa mal l’ànima…. Imagineu que aquest amor pot, momentàniament, amb totes les vostres defenses, opinions i valors… Imagineu que al xafar els vostres valors, us va destruint lentament…. Imagineu que encara que us sentiu morir per dins, preferiu seguir…

La gent no s’està mobilitzant com amb la guerra contra Iraq. Serà per què estem en període de vacances i estem massa a gust tombats amb la panxa ben plena, entremig de milers de panxacontentes torrant-se al sol? Probablement ja l’haureu vist, aquest vídeo; per si de cas no, aquí us el deixo ( Està…

M’he despertat a les 7 i poc del matí, xopa en suor i recordant amb pels i senyals un estrany somni. M’he llevat de seguida i, més dormida que desperta, l’he escrit com si expliqués una pel•lícula. D’això fa tres hores, ja hi ha coses que no recordo bé i la meva lletra deixa molt…

Fa pocs dies parlava de si volia o no recordar, el que no m’imaginava era que sense ni voler-ho o fer res per reviure certes coses, les viuria, intenses i doloroses com en el seu dia ja van passar, si no més. Dissabte vaig plorar molt, em vaig sentir més bleda que mai. Vaig veure…

Amb l’excusa de fotografiar unes classes de Vela, ahir vaig tornar-hi anar. Estranya sensació la de passejar per allà i no haver-hi el gegant i la haima; ni totes aquelles coses que em varen envoltar i motivar a l’estiu de 2004…

Després d’haver vist un petit tros de la meva vida passar ràpidament per la meva ment, la tranquil•litat del capvespre, em fa adonar de com n’estic d’esgotada. Quan acabarà aquesta recerca? Arribaré mai al final? Estic segura de voler-hi arribar? Sóc conscient de què hi ha moltes coses que no sé si vull recordar. Però…

Bé, com molts sabeu, el dia del meu aniversari em vaig regalar el Macbook que feia tant temps desitjava. Jo, vaig aprenent d’ell cada moment que tinc lliure i flipo amb forces coses… Ara bé… m’agradaria saber: Per què tothom té aquesta dèria per fotografiar-se i fer el tonto amb ell?

Tranquil·litat? Apa! Aneu a fregir espàrrecs!!!

Avui els reis mags han passat per casa meva. I és que no hi ha res com tenir uns amics meravellosos! Gràcies per venir ahir. I, gràcies pels regals… i pel pastís i la birra i tot!!!!!! (Els que no m’heu comprat vosaltres, com que m’estimo molt, me’ls he comprat jo avui…) Em venia molt…

Les coses no són el que semblen, a vegades. Que passa a la foto?

La pell de peus i mans li queia a tires. Massa sedentària durant tot l’hivern, el moviment d’ara, ho estava fent saltar tot. Li sortien ampolles i durícies. Anava esgotada… però contenta. No pensava. Era com estar a una illa deserta: sobreviure era el principal. Tranquil·litat enmig del moviment.

S’acaba la bona vida. Amb aquest cap de setmana a la platja, li dic adéu a la inactivitat. Em veig obligat a moure’m. A partir d’ara, cada vegada que em tirin la pilota cap al mar, m’hi tindré que llençar de cap.

Això de compartir pis té les seves coses bones i dolentes. També té les seves coses curioses. Quan vaig arribar a aquesta casa, ho vaig fer amb el microones sota el braç. La meva companya de pis, és, o era, d’aquelles persones de – Microones no, que no és sa. Tres anys i pico després….…

En Herman Hesse va escriure un petit llibre anomenat “Der wanderung” (El caminante) Un llibre fantàstic i curiós que m’’havia comprat en diferents ocasions, però què, com “Der stepenwolf” (El lobo estepario) sempre deixava a la gent i mai me’’l tornaven. Recordo un tros d’’un poema, que fa uns anys em sabia sencer… He estat…