Achham District

Castellano, English or other languages, Please use the attached translator [google-translator] – Photos at the end! ;)

Mangalsen – Achcham District – Far west – Nepal

El primer que he de dir, és que el far-west (llunyà oest) és realment llunyà. Per fer els 1000km escassos necessaris per arribar-hi, van caldre 3 dies i 3 diferents busos. En un d’ells, per exemple, m’hi vaig passar 18 hores entre sacs de patates, arròs, gent asseguda on podia i senyores vomitant per la finestra ben oberta. 0 senyors despertant-me a mitja nit per vomitar per la meva finestra. Tot això, la majoria d’hores de nit, i en una carretera que per que ens entenguem, vindria a ser com una barreja de Santigosa i Vallfogona, però amb els precipicis de la Collada de Tosses. I no tota la estona baixant o pujant. El camí de Dhangadhi a Mangalsen està replet de muntanyetes: Pujades i baixades, en uns trastos de autobusos que a cada corba et preguntaves com no s’havia estavellat!
Tota una experiència!
Els Nepalesos flipen cada vegada que veuen una dona sola viatjant pel seu país. Hi ha certes preguntes que sempre et fan. (Cada país te les seves preguntes, a Myanmar el primer que fan és demanar quina edat tens) Al Nepal quan et veuen sola la primera és: On està el teu guia?
Quan els hi dius que no tens guia ve tota una serie d’explicacions dels perills de viatjar sola. En cap moment pensen que s’hi has arribat fins allà, ja saps quins perills hi ha.
(Altres preguntes recurrents i que al principi emprenyen molt són: quants i fills tens i on està el teu marit? Quan dius que ets soltera!! pffff! Jo he decidit que a partir d’ara estic casada… O quan et truquen per telèfon la mania de preguntar on ets i amb qui, o quan et veuen et demanen si ja has menjat! … Nepal! )

La carretera està asfaltada només a trossos (i és tot un luxe al Nepal). Es a dir, a Mangalsen res no està asfaltat. Arrossegar la maleta amb les càmeres no seria gens fàcil. Sort que el Doctor Keshav, la meva persona de contacte, i que portava esperant-me des de les 4 del matí (vàrem arribar passades les 9) m’estava esperant i ell va fer que un portejador portés la maleta fins al lloc on passaria aquella nit, a una habitació d’un doctor que en aquells moment no era a l’hospital.

Era dissabte, el dia de festa a les escoles. Vaig dutxar-me i vaig fer un vol pels voltants de l’hospital i del poble.
El dia següent em van portar fins a Thulasain en moto, i allà em vaig assabentar que l’escola a la que aniria estava a 5 km (que hauria de fer caminant cada dia). Al poblat de Tesinge.

En tot Nepal les dones són les que porten la feina dura, però en aquesta zona tan remota i rural, és on més ho he notat.
Les dones (i nenes) van sempre carregades amb la seva falç, esmolada com per tallar llenya i tot, i els seus cistells.
La vida comença a les 5 del matí on es renten i pentinen (o no) escombren la casa (o no) i marxen a fer alguna tasca al camp. Abans de les 9 les que tenen la sort (o no) d’anar a l’escola, tornen, dinen, es posen els seus uniformes (o no) i marxen a l’escola fins les 4.
Sovint l’escola està a 3/4 kilòmetres (amb grans desnivells).

Sovint veus nenes de 8é curs que surten de classe i van cap a casa a certa hora per que tenen nens petits que cuidar. És normal casar-se amb 13/14/15 anys i és normal tenir algun fill de seguida, si no, no és un bon matrimoni, o el home o la dona son tatxats de “dolents”.

Hi ha famílies amb 10 fills. Els nens són bona ma d’obra pel camp i la casa. Però en excés produeix que els camps familiar no siguin suficients per a la seva subsistència. Després és normal que algun fill (o el pare si encara és jove) marxin a treballar a la índia. Pel que el pes de tota la casa recau una vegada més en les dones.

A tot això, s’ha de sumar que en aquesta zona, com a algunes altres al Nepal, els homes beuen molt alcohol. I en arribar a casa borratxos els casos de maltractaments són freqüents. (si arriben a casa. És força normal la mort d’homes en caure pels marges tornant a casa borratxos)

La violència cap a les dones es dóna de moltes maneres. Si una dóna carregada amb el seu cistell ple d’herba o llenya o menjar pels animals (que tallen directament enfilant-se als arbres) camina per mig del carrer i passa algun tractor o jeep, l’escridassen per no apartar-se a temps.
Les nenes, a l’escola, com ja vaig explicar en un altre article, a vegades són pegades pels professors com si fos el més normal del món.
M’he quedat amb la sensació de que hi ha molta feina a fer en aquest llunyà racó. Però qui sóc jo per dir-ho…

La vida aquí dalt no és gens fàcil, sobretot si ets dona.
Però elles somriuen i es fan un fart de riure quan estan juntes. S’ho passen pipa ensenyant-me Nepalès i veient les coses rares que jo faig.

Els nens i les nenes que els primers dies s’escapaven fins i tot si els mirava, ara estan així que poden pendents de mi. Em saluden sempre. Xerren el poc anglès que saben, m’expliquen coses, m’ensenyen l’abecedari nepalès, els números, i passem bon moments!

Per un cantó penso en la preciosa zona rural on estic. En el sistema tradicional, i sóc conscient que ja estan trencant la seva manera de fer, i això els fa encara ser més pobres. Smartphones, 3G, motos, materialisme… Consumisme en mig de una zona fins fa poc auto sostenible. I molt plàstic per tot arreu. No hi ha manera que entenguin (ni petits, ni grans) que el plàstic no es desfarà a la muntanya…

Us ajunto unes fotos per tal que us pugueu fer una idea de com és. Però son triades la majoria del mòbil i depresa i corrent. Les fotos, me les miraré en serio quan tingui més temps i les penjaré al photoblog. De moment allà van a parar totes les que penjo a l’instagram: http://foto.missatgerebut.com