Anem 4 a un cotxe. Condueix lAlbert. Davant va també lAnna o la Maria o no recordo ben bé qui és… A darrera jo i lEric.
El cotxe és un R5 vermell, suposadament de lEric.
Passem per una carretera amb revolts i un precipici a lesquerra.
LAlbert; borratxo com sempre, no fa un revolt i veig com el cotxe tira recta, fins quedar en suspensió a laire, just abans de començar a caure al mar.
Crido que em fa pànic, que morirem afogats… L’eric em diu que no, que tranquilla , que caurem bé i podrem sortir.
Sento com caiem al buit i … Tot passa molt de pressa…. No sé com, però estem fora. Hem tingut sort.
Caminem fins trobar la carretera i comencem a caminar cap a casa. Ve lambulància, controlen que no ens hagi passat res i la Policia ens comunica què serà impossible recuperar el cotxe, deu estar molt fondo. (Sort que jo ahir vaig passar tota la informació del telefono al Mac,,, si no ara no tindria el telefono de ningú)
No acabo d’entendre com vàrem sortir tant bé. Decidim esbrinar-ho i anem caminant cap a on creiem que va passar. Veiem camions amb sorra que surten d’una mena de cantera i jo ho veig clar.
Té que ser per allà.
Baixem i veiem una duna enorme de suau sorra de platja, començo a mirar enlaire cridant com una boja…va ser aquí, va ser aquí… Jo recordo això!!
Un home des d’una grua, ens senyala cap a un punt per que mirem; a dalt de tot d’una d’aquelles dunes, està el R5 vermell (El primer cotxe que vaig xafar)
Amb l’ajuda de lhome de la grua, pujo a la duna. El meu telefono és a dins, el cotxe està sencer, no és estrany que no ens féssim mal….
Pregunto de quin lloc del mar l’han tret i, rient, em diuen que se’l van trobar allà mateix. Que no lhan tret denlloc.
Ara que hi penso, si ni tant sols anàvem mullats!
Em vaig llepar el braç i no estava salada.
No vàrem arribar al mar. Vàrem caure plans sobre una duna de sorra esponjosa, i amb els nervis i la por, ni ens en vàrem adonar.
Comentaris
3 respostes a «La Pel·lícula de la nit de dimarts:»
És un muntatge, no?
Jo la patacada forta la vaig tenir a l’autopista a mitjans febrer, un accident quan anava tot sol i que si sóc viu és perquè així ho va voler el d’adalt, perquè no em vaig fer res i les coses podrien haver anat molt pitjor. Des de llavors que hi penso de vegades… totes les coses que ens preocupen, totes les coses que ens decepcionen, tots els complexes que ens assoten, tot això no seria res comparat amb el mal que podria haver-me fet i que no em vaig fer. Allò va ser una oportunitat per tornar a començar i millorar, i no un fet més que m’ha passat a la vida.
http://taldiafaraunany.blocat.com/post/2312/54427
Feliços somnis!
Dessmond, si et refereixes a la foto… la vaig trobar al google.
Myrddin, pena que aquestes oportunitats les oblidem massa ràpid.