Categoria: absurds

Hi ha moments en què no són necessà ries les paraules.

Estic asseguda al sofà mirant la televisió, quan de cop, sento que el cor se m’accelera sense cap motiu aparent.

Als voltants de l’Avinguda Joan XXIII de Barcelona: Pffffffffffffffffiiiiiii…………..POUM!! Pim.. Pam… Pum….

Hagués pensat que allà acabava tot, que la seva llarga vida havia arribat al seu ocàs irremeiablement; solament recordava haver estat estès al seu llit i haver sentit, l’últim sospir escapar-se-li de l’ànima sense poder retenir-lo. Recordava haver tancat els ulls, i durant un període de temps que va poder durar un segon o una…

Vaig trobar el senyor Miralles al pont que creua el riu i divideix la ciutat de les afores.  

La noia de la samarreta a ratlles va sortir corrents de la botiga de l’estació.

Ho havia observat milers de vegades a les pel·lícules i es va disposar a saber que sentiria fent-ho.

Quin espant! Quin horror!