© Akira Sato

Akira Satō “Woman”

[google-translator]
Retrats, fantàstics i diferents. Em segueixen fascinant i segueixo posant-me nerviosa cada cop que jo n’he de fer un. Quan algú mira directa a la meva càmera, em bloquejo, voldria ensenyar coses que evidentment no sé ensenyar, no sé captar el que jo voldria amb la càmera. Però ho seguiré intentant! ;)
Avui m’he topat amb Akira Sato (1930–2002), va ser un fotògraf japonès, es va destacar per les seves fotografies experimentals de la dona. Va fer un llibre titulat “Woman”, és una col·lecció de retrats, però com amb totes les coses japoneses, la seva obra conserva una qualitat exòtica.
M’encantaria poder-hi fer un cop d’ull a fondo, però sembla ser que aquest llibre ja no es pot trobar. L’he estat buscant en veure els seus fantàstics retrats i no l’he trobat en lloc. L’unic rastre d’ell, l’he trobat a una pàgina on el van vendre de segona mà per 300 dollars! ;)

Si algú el té, me’l podria deixar? ;)

 

Vist a tumblr.com

Si voleu seguir les novetats dels blogs de Missatge Rebut, Podeu clicar al “m’agrada” de la pàgina del facebook! :) ↓
If you want follow the news from my blogs, you can “like” my facebook page! :) ↓


Comentaris

13 respostes a «Akira Satō “Woman”»

  1. Comparteixo tot el que dius!!! a mi em passa que creo sense la càmera (imagino escenes i després les porto a la pràctica) el que em costa un horror és imaginar-les quan tinc les persones davant!! potser perquè estic més pendent de la càmera, o del feedback amb les persones.. però estic segura que la pràctica és la clau!! ;-)

  2. Ja, però practicar el retrat, no és tant fàcil… No hi ha tanta gent que li agradi fer de conillet d’índies! :)
    Jo mateixa, no suporto posar-me davant de la càmera, potser per això no m’agrada gens anar-li demanant a la gent “ara posat així”, “ara així”… grrrr

  3. ja…. es tracta de convidar els teus amics a cerveses, a sopars, a dinars, a regalar-los les fotos…. a mi també em costa convencer però és la única manera de practicar… també practico amb l’autoretrat que és un estil que m’encanta però és la ostia de difícil enfocar i mesurar-ho tot i a sobre fer la pose.. jo he fet cada xou sola!! jajajajja I és veritat.. costa molt dirigir als models, jo m’hi trobo cada vegada :-( és el problema de la fotografia d’estudi. També podem quedar entre fotògrafs i practicar!!! ;-)

  4. Jo la única experiència que tinc en retrat d’estudi és el curs que vaig fer amb la Núria López Torres.
    Allà vaig fer 3 sessions de retrat: Vaig fotografiar a la Núria, a una altra companya de curs, la Natàlia i a la Meritxell : http://foto.missatgerebut.com/meritxell ;)

  5. siiiii jo també l’he fet!!! i també un curs de flash i moltes pràctiques a casa!! jajajajaja és lo millor!! amb amics meus… com aquesta i algunes sessions familiar que faig a casa de gent http://www.martahuertas.com

  6. Jo sóc més poruga…. ;) o el més probable… tu en saps molt més que jo!!
    :)

  7. que dius!!!!!!!! és llançar-se!!! no hi ha més!!! atrevir-se a posar en pràctica tot el que ens volta pel cap… sense por… sóm artistes nena! ;-)

  8. Aquest deu ser el meu problema… Jo no em veig com una artista. Jo sóc algú a qui li agrada la fotografia i m’agradaria aprendre’n, però no en sé prou… :)

  9. i creus que algun dia en sabràs prou???? ;-)

  10. hahahahaha!!! Doncs, de la manera que sóc, no en sabré mai prou, però en sabré més que ara (espero!!) !! ;)

  11. jajajajajaa ho sabia!!! autoexigencia sense límits!! i clar… un mira les fotos de “los grandes” i sempre se sent petita… pensar en el que SI sabem i no en el que NO sabem encara…. ;-)

  12. Clara ja saps q em tens com a voluntària :)

  13. Meritxell, Haurem de pillar algun voluntari més, que sàpiga fer anar els flashos o nosaltres la liarem…. :)