PUNT DE SORTIDA

Llibreta de pensaments dimecres 25-8-2004   22.20h.

Aquesta setmana he rebut noticies d’una persona que va ser molt especial per a mi, una persona que igual que va entrar a la meva vida i va arrasar amb tot els murs que jo hi tenia, un bon dia va marxar i els murs es varen tornar a aixecar sense saber el motiu. (Si llegeixes això… Hola! Parlo de tu… No és el primer cop que ho faig. Hi ha fins i tot una foto del meu ull, amb tu dins la nineta. No t’enfadis i segueix llegint) Els seus mail’s m’han fet pensar molt en tot el que m’ha passat aquest últim temps.

Crec que començo a sentir complexa de Ong.

Ja en vaig parlar un xic la setmana passada d’aquest tema. Però realment crec que o tothom està molt tocat del cap, jo inclosa; o tinc un instint especial per acostar-me a persones amb problemes.

És un tema sobre el que vull reflexionar, per que segurament és important per solucionar els meus propis problemes.

Des de fa al menys 8 anys que adopto persones amb problemes o deixo que les persones amb problemes m’adoptin a mi… Cada “enamorament” que he patit durant aquest temps ha estat amb algú problemàtic d’una manera o un altre.

Crec que és possible que m’hi fixi més en aquest tipus de persones, per poder-me concentrar en els seus problemes i d’aquesta manera eclipsar els meus.

També pot ser que al tenir problemes, aquestes persones siguin més sensibles als meus.

Un altre possibilitat és que busco desesperadament que algú m’escolti, i per aconseguir-ho començo a escoltar jo, amb l’esperança de que després m’escoltaran a mi.(Cosa que no arriba mai per que ells pensen només en jo,jo,jo,jo…i jo també)

Tot plegat no ajuda gaire a la pròpia estima el sentir un cop i un altre que a més a més de no poder ajudar, no mereixes ni una explicació. O com és el cas, la explicació arriba gairebé nou mesos després i encara gràcies.

No és ressentiment el que em fa escriure això, és ràbia per no ser millor. És impotència per no poder fer res que realment sigui útil per a mi i per a les persones que m’aprecio o m’estimo.

És ràbia per bolcar-me un cop i un altre a la gent que m’envolta i que cop darrera cop em donin una puntada de peu al cul i alehop si t’he vist ni ho recordo. Però de bon rotllo i som amics, eh?

Sigui com sigui, aquestes històries sempre acaben com el rosari de l’aurora (que per cert, no sé com va acabar) . Però sembla que no aprenc res i tornem-hi.

O poder si que aprenc. Crec que poder no estic evolucionant com jo voldria, però el que és segur, és que cada vegada sóc més altruista i més bona persona, això ja tindria que ser suficient per estar contenta amb mi. Però no m’acaba d’omplir.

Crec que torno a tenir aquella necessitat d’un amic, que tenia fa uns mesos.

Tornem al punt de sortida, un cop més.