Totalment Enamorada!

He estat 2 cops en aquest país. Les 2 vegades, completament oposades en quant a paisatge i manera de fer de la gent. Ciutat/medi rural. Zona turística/soy lo más blanquito que han visto des de hace años.

I ho sento. Però em declaro enamorada del país i de la seva gent. De les noies familiars dels meus amics o família que m’acollia i que de cop i volta m’ho donaven tot. (el poc que poden donar…)

Em queda poc més d’un mes per marxar al lloc on jo sempre volia anar;  i cada vegada veig més clar que em tornaré a escapar a Marroc abans, si més no 7 dies, per assegurar-me que tots i cada un d’ells, te la seva foto en paper i la meva adreça per si em necessita.

Si sento això a Marroc, Por em fa pensar que em passarà a Àsia. Em reafirmo a mi mateixa, dient-me que a mi no m’agraden els nens…. que a Marroc acabo sempre rodejada d’ells, perque a ells hi faig gracia, tant blanqueta, gorda i en bikini… però tot i la meva experiència en Ongs i voluntariats em fa realment por, la divisió del poder i el poder, que sentiré a Àsia. (No que jo el tingui, ells seran els entesos en el seu medi… Jo no sé res!)

Al menys, sé que aquesta divisió serà causa de les circumstancies i de cap intenció egoista, com el que em va passar fa poc mesos al lloc on jo havia posat tota la meva energia durant més de set anys. Intento no parlar-ne, però els que em coneixeu sabeu el que vaig patir. I els que em coneixeu i vàreu contribuir… Espero que la vida us tracti amb benevolència.

Tothom portem  les nostres accions a les espatlles.

Jo avui , Tot i la meva malaltia, em sento més lleugera que mai.

Tinc ganes de donar i dono. La resta poca importància té per mi…. No cal que busqui on jubilar-me i en fer coses en contra dels meus principis per tal de tenir la jubilació assegurada, com molta gent la vol tenir. Coses, que valen més que tota la gent que han tingut al seu voltant durant els darrers cinc anysi ara fugin!!
Jo Ssegurament no arribaré mai a la edat per poder fer tal cosa! hahahaha! I si hi arribo, sé que el món serà just amb mi. Jo ho he sigut! El més important és ara. Jo, tot i el que he passat durant el darrer any (que no és massa diferents dels darrers 15) em reafirmo.

Cal viure el moment. El ara i el aquí.

Perdoneu el rollo. El pròxim cop em centro més en començar a publicar al fotoblog els diferents reportatges que tinc pendents. Però feia molt que no deia el que pensava! :)

LvY.  :)