PUNT DE SORTIDA

Llibreta de pensaments dimecres 25-8-2004   22.20h.

Aquesta setmana he rebut noticies d’una persona que va ser molt especial per a mi, una persona que igual que va entrar a la meva vida i va arrasar amb tot els murs que jo hi tenia, un bon dia va marxar i els murs es varen tornar a aixecar sense saber el motiu. (Si llegeixes això… Hola! Parlo de tu… No és el primer cop que ho faig. Hi ha fins i tot una foto del meu ull, amb tu dins la nineta. No t’enfadis i segueix llegint) Els seus mail’s m’han fet pensar molt en tot el que m’ha passat aquest últim temps.

Crec que començo a sentir complexa de Ong.

Ja en vaig parlar un xic la setmana passada d’aquest tema. Però realment crec que o tothom està molt tocat del cap, jo inclosa; o tinc un instint especial per acostar-me a persones amb problemes.

És un tema sobre el que vull reflexionar, per que segurament és important per solucionar els meus propis problemes.

Des de fa al menys 8 anys que adopto persones amb problemes o deixo que les persones amb problemes m’adoptin a mi… Cada “enamorament” que he patit durant aquest temps ha estat amb algú problemàtic d’una manera o un altre.

Crec que és possible que m’hi fixi més en aquest tipus de persones, per poder-me concentrar en els seus problemes i d’aquesta manera eclipsar els meus.

També pot ser que al tenir problemes, aquestes persones siguin més sensibles als meus.

Un altre possibilitat és que busco desesperadament que algú m’escolti, i per aconseguir-ho començo a escoltar jo, amb l’esperança de que després m’escoltaran a mi.(Cosa que no arriba mai per que ells pensen només en jo,jo,jo,jo…i jo també)

Tot plegat no ajuda gaire a la pròpia estima el sentir un cop i un altre que a més a més de no poder ajudar, no mereixes ni una explicació. O com és el cas, la explicació arriba gairebé nou mesos després i encara gràcies.

No és ressentiment el que em fa escriure això, és ràbia per no ser millor. És impotència per no poder fer res que realment sigui útil per a mi i per a les persones que m’aprecio o m’estimo.

És ràbia per bolcar-me un cop i un altre a la gent que m’envolta i que cop darrera cop em donin una puntada de peu al cul i alehop si t’he vist ni ho recordo. Però de bon rotllo i som amics, eh?

Sigui com sigui, aquestes històries sempre acaben com el rosari de l’aurora (que per cert, no sé com va acabar) . Però sembla que no aprenc res i tornem-hi.

O poder si que aprenc. Crec que poder no estic evolucionant com jo voldria, però el que és segur, és que cada vegada sóc més altruista i més bona persona, això ja tindria que ser suficient per estar contenta amb mi. Però no m’acaba d’omplir.

Crec que torno a tenir aquella necessitat d’un amic, que tenia fa uns mesos.

Tornem al punt de sortida, un cop més.

 

 

 

 

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c