PUJAR ESCALES SENSE FI

El esforç diari per no deixar-me portar per l’ensopiment i els nervis és quelcom que encara no acabo de controlar del tot.

Avui, per exemple. Ni un motiu per estar trista i en canvi, tinc una sensació de tristor dins meu…Fins i tot en algun moment he estat a punt de plorar; i tot xq? No ho sé.

Suposo que és per el munt de coses que m’estan passant últimament. He estat molt activa i suposo que és normal que el meu sistema nerviós es resisteixi. Avui fa 18 mesos que estic de baixa, és ha dir, ja no estic de baixa…Ara he d’esperar que un tribunal metge decideixi si fer-li cas als meus metges i donar-me una prorroga de 6 o 8 mesos, o si per el contrari decideixen que m’he de incorporar a una feina que no em veig capaç de tornar a fer. Suposo que és aquesta incertesa que em fa estar així.

A part aquest cap de setmana, he d’anar amb els pares al fòrum, en un moment d’inspiració vaig decidir comprar unes entrades i convidar-los a venir un cap de setmana a Barcelona, a casa; això vol dir , que tindré que fer bona cara durant tres dies.

Fa dos caps de setmana ho vaig aconseguir, ja veure’m que passa aquesta setmana. De moment tinc fins i tot mal d’estómac de nerviosa que estic.

A part d’això la meva vida comença a encarrilar-se i tinc molts motius per ser feliç, per lo que encara em costa més acceptar que puc tenir dies tan dolents com el d’avui, espero que demà estigui molt millor, tinc coses importants que fer…(Somriure)

No sé si anar a la Jam, avui, la veritat es que no estic gaire motivada. Ho sento Olga.

La meva vida diària és com un pujar escales sense fi. No em deixaré vèncer, seguiré lluitant.

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c