Perseguint Quimeres.

Després de l’esforç realitzat, el xim-xim fred de febrer sobre les galtes era d’allò més reconfortant!

No tenia pressa i gaudiria d’aquelles hores de lleure al carrer.
De fet, no recordava quants anys feia que no trobava tant vivificant caminar sota la pluja sense paraigües, respirant els efluvis de la primavera i de terra humida.

Li havia donat moltes voltes a tot plegat i no en treia l’entrellat, però poc a poc, anava perfilant una possible solució al problema.
El seu caràcter s’havia assuaujat molt els darrers anys i sobretot durant els darrers mesos les coses al seu voltant havien canviat.
Havia vençut la sopitesa i vivia cada moment del dia.
Suposadament tot era millor i les coses seguirien anant així.

Però ella tenia una cosa clara: Potser no aquí, potser no ara; però ella, Sempre; seguiria perseguint quimeres en lloc de tocar de peus a terra.

bajo la lluvia

A hores d’ara segurament deu estar altre cop als núvols, flotant entre somnis i desitjos. Entre llàgrimes i rialles.
Quan el món deixi de tenir interès, ja tornarà per aquestes contrades, fins el moment, seguirà volant entre els ocells.

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c