El monstre de l’insomni ha tornat.
Magradaria ser forta i contra tot poder lluitar.
Voldria no tornar a sentir tristor mai més; que dels ulls no em saltessin les llàgrimes i que no em tornessin a passar pel cap pensaments obscurs.
Voldria sentir-me estimada, tenir algú a qui abraçar i amb qui compartir.
En això pensava ahir a la nit quan tornava cap a casa, pensava sobre lamor i el respecte. He après a viure sense lo primer, però sense lo segon, mai ho toleraré.
Deixeu-me en pau, monstres de la terra i de més allà. Sóc feble, ho reconec. Però jo no intento aconseguir grans fites, només intento poder viure en pau.
Imagineu que no existeixo. No sóc res a lo que tingueu que témer. Jo només vull fer la meva, tenir els meus amics i viure feliç.
He fet mal en aquesta vida; si, però sempre sense voler.
He patit? Com tots. Ni més ni menys.
Deixeu-me dormir en pau, no torneu a visitar-me damagades. No em desperteu amb les vostres brutes maneres i deixeu de parlar de mi.
Jo només vull ser feliç.
I ho aconseguiré.
5 respostes a «PARANOIA PER NO PODER DORMIR. (TRISTOR)»
Mala cosa, l’insomni, eh donot? Però no deixis que aquests elements et pertorbin més. Passa’n, oblida’ls, vés a la teva, que ho fas molt bé. No els escoltis, no els llegeixis, ni els miris. Fes relliscar el ratolí cap avall cada vegada que en vegis un post. I escriu, i riu, i surt a buscar aquesta felicitat que et mereixes.
Una abraçada ben forta, maca.
No facis cas dels monstres. Son pura aparença, pols de la terra sense consistència que el vent s’emportarà i tu quedaràs. I amb tu nosaltres que t’estimem.
I una altre haiku (només n’escric per tu), trist consol,ja ho sé, per desfer-se dels imbècils:
brillants somriures
i eternes primaveres
en els teus somnis.
No seblen tenir-ne ganes….
Però bé, crec que he aconseguit solucionar el problema que tenia amb la plantilla, i això ja em fa feliç. Cada dia aprenc una coseta nova…
De vegades plorar una mica és inevitable, sobtat, inevitable. Això és el que em passa a mi, almenys. Però no per això ets més feble. Si ho fossis, segurament no ho hauries escrit.
Estic segura que a hores d’ara ja deus haver trobat un parell de motius que et facin somriure.
I per a l’insomni, a més de no fer-li cas: camamilla, til·la i flor de taronger, amb una mica de mel, a la vora del llit. Acabes la tassa i tanques els ulls, tapada fins a les orelles…
:-)
:D jajajajajaja…. Pampita… gràcias por pescar a esos monstruos por mi! ¿Que tal ayer? ¿Los chicos ya se fueron? A mi no me aptc nada salir hoy de casa.
Quedamos un dia esta semana, ¿vale? Bsos guapa, y Gracias!
Pentesilea, al final he dormit, evidentment… i si, ja he trobat un parell de motius per somriure… Gracies.