No Veig El Camí.
Després de passar dos anys a les tenebres, vaig veure la llum.
Mhi vaig rebolcar i rebolcar, per prendre agradables banys de sol i energia.
La vida, em va semblar bonica, Jo em vaig sentir bonica, la vida em va semblar interessant i jo em vaig sentir interessant.
Fa poc, però:
Un dia, al despertar, em vaig adonar que el sol no brillava… o si més no, no arribava a la meva finestra.
Vaig intentar fer memòria de quin dia havia estat lúltim que lhavia vist brillar.
Em vaig espantar… No ho podia recordar.
Per més que miro i veig que la claror està allà fora, no puc fer-hi res per arribar-hi. El meu cos està envoltat de parets molt altes, acabades amb punxes i trossos de vidre per què no pugui escapar.
Sé que he de sortir daquí, però no veig el camí.
