Després de passar dos anys a les tenebres, vaig veure la llum.
Mhi vaig rebolcar i rebolcar, per prendre agradables banys de sol i energia.
La vida, em va semblar bonica, Jo em vaig sentir bonica, la vida em va semblar interessant i jo em vaig sentir interessant.
Fa poc, però:
Un dia, al despertar, em vaig adonar que el sol no brillava… o si més no, no arribava a la meva finestra.
Vaig intentar fer memòria de quin dia havia estat lúltim que lhavia vist brillar.
Em vaig espantar… No ho podia recordar.
Per més que miro i veig que la claror està allà fora, no puc fer-hi res per arribar-hi. El meu cos està envoltat de parets molt altes, acabades amb punxes i trossos de vidre per què no pugui escapar.
Sé que he de sortir daquí, però no veig el camí.
4 respostes a «No Veig El Camí.»
Donot, has de venir més a Sant Pol, ja saps el que diuen: A Sant Pol, maduixes i sol. ;)
De vegades, les coses són tan senzilles com pensar que pots volar…
Tanquem els ulls plegats? :-)
Bonica
No el veus però saps que hi és…
I saps q a les fosques continues sent interessant..
Segueix cuidan-te a la foscor…
De la mateixa manera q va marxar…
Tornarà… l’esclat de vida…
Petonets
Tancaré els ulls i imaginaré que volo per Sant Pol… Un lloc calentó i agradable amb olor de maduixes…