No Veig El Camí.

Després de passar dos anys a les tenebres, vaig veure la llum.
M’hi vaig rebolcar i rebolcar, per prendre agradables banys de sol i energia.
La vida, em va semblar bonica, Jo em vaig sentir bonica, la vida em va semblar interessant i jo em vaig sentir interessant.

Fa poc, però:

Un dia, al despertar, em vaig adonar que el sol no brillava… o si més no, no arribava a la meva finestra.
Vaig intentar fer memòria de quin dia havia estat l’últim que l’havia vist brillar.
Em vaig espantar… No ho podia recordar.

Per més que miro i veig que la claror està allà fora, no puc fer-hi res per arribar-hi. El meu cos està envoltat de parets molt altes, acabades amb punxes i trossos de vidre per què no pugui escapar.

Sé que he de sortir d’aquí, però no veig el camí.

Punxes

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c