LA RESPOSTA ÉS DURA.
Algú em trobarà a faltar quan no hi sigui?
Quin rastre deixaré en aquest mon?
Del munt de gent que he escoltat pacientment un cop i un altre, a que mexpliquessin els seus problemes, per que estiguessin a gust. O dels cops que he fet el pallasso per fer esclatar un somriure a algú trist, Dels bons sentiments, de les bones intencions, de la bona fe… En quedarà quelcom?
Últimament recordo molt uns versos d’en Bécquer:
Mi vida es un erial, flor que toco se deshoja; que en mi camino fatal alguien va sembrando el mal para que yo lo recoja.
Lo graciós és que jo no llegeixo poesia des de fa almenys… je je… 15 anys?
Que innocent que era fa uns anys!
Quantes idees romàntiques al cap!
Quina fe cega en la vida!
Quantes esperances ficades en el futur!
Quina diferencia amb el que la vida és en realitat.
Em sento farta de donar i donar i tornar a donar.
Feia temps que no em sentia així.
Magradaria que algú macarones i em mimés una estona.
Estic farta de fer-me la forta. Per molt que em faci la valenta… De que serveix?
LAnna, Laltre dia parlava de deixar de preocupar-se per els problemes dels demés.
Crec que jo també mho tindria que plantejar. Jo em preocupo pels demés per egoisme.
Penso que si a mi em passes, també magradaria tenir algú que em donés suport,
però la veritat és que quan passa alguna cosa estic sola.
Si jo desapareixes qui es preocuparia per mi?
La resposta és dura.
Llibreta de pensaments dimarts 00,15 h.