La fam

 

Inexplicablement, a vegades ens coneixen millor la gent del carrer que la nostra pròpia família. Sovint ens tenen més estimació i respecte la gent que ens aprenen a conèixer com som i no intenten fer de nosaltres el que ells voldrien que fóssim.
En totes les famílies passa el mateix… Crec.

Hi ha moments que ets planteges si ets el dimoni que veuen en tu els teus familiars, la persona alegre i tranquil·la que veuen en tu els teus amics o la persona responsable que et creus tu que ets.
Segurament dec ser una barreja de les tres coses, com a mínim… Jo diria que hi ha molt més i les coses no són tant simples…

A que ve tot això? A que m'agradaria que si les coses no poden ser, al menys algú em donés explicacions. A que tindré aviat el meu sisè nebot (neboda exactament) i mai cap dels meus germans a pensat en mi com a padrina de cap d'ells.. a que sovint m'he sentit tant poc respectada que he preferit ni parlar i mantenir el mínim contacte possible… i a que, avui tinc un dia tonto i tenia ganes de parlar-ne.
Segurament d'aquí una estona me'n penediré de haver escrit això, però ja estarà fet. Tenia que deixar-ho anar.
Això és tot.