COM UNA ENGRUNA DE PA.

Hagués pensat que allà acabava tot, que la seva llarga vida havia arribat al seu ocàs irremeiablement; solament recordava haver estat estès al seu llit i haver sentit, l’últim sospir escapar-se-li de l’ànima sense poder retenir-lo. Recordava haver tancat els ulls, i durant un període de temps que va poder durar un segon o una eternitat, no va sentir res, com en un somni; després va despertar.

Des de la seva posició elevada – Estava flotant?- podia veure la gran sala; lluny de comprendre res, es limitava a mirar i tractar de no defallir mentre totes aquelles imatges fuetejaven el seu cervell.

Els esdeveniments no li havien donat treva, àdhuc la seva ment no podia entendre la immensitat dels fets. La seva mirada, buida, enfocava l’infinit. Era inútil definir la seva  sensació.

Havia aparegut en aquella espècie d’habitació; just on ara es trobava. La poca llum que entrava, ho feia per una mena d’escletxes que hi havia a la part superior. No sabia si es trobava en una mena de nau industrial ni si realment els seus dies havien arribat a la fi.

Poc a poc va semblar que s’acostumava a la poca llum que allí hi havia i anava distingint més coses. No flotava, estava a sobre d’una mena de muntanya tova, va palpar amb les mans, pel seu voltant i així li va semblar.

La sala on estava, estava plena d’aquella mena de muntanyes. Per sota d’elles es veia com una mena de boira, roques i sorra.

De cop, van començar a baixar blocs del sostre. Aquesta baixada, anava acompanyada d’un soroll ensordidor i mecànic que no li era del tot desconegut.: Baixaven, xocaven contra una de les muntanyes i tornaven a pujar ràpidament. En aquest punt ho va veure clar, era qüestió de temps que baixés el bloc que tenia per damunt seu; a les hores, si que ja seria història.

On dimonis estava? Tenia que escapar d’allí? Però si ja era mort, no podria ni intentar-ho. Tot i això, no es podia donar per vençut, ho tenia que intentar.

Va estar sospesant les possibles sortides i primer va optar per baixar de la muntanya i evitar així morir aixafat per un d’aquells blocs, però des de la seva posició no hi veia cap mena de sortida per allà baix. Es va adonar que de moment els blocs que baixaven estaven a la part central de l’habitació i com ell es trobava al capdamunt va optar per intentar sortir per una de les escletxes del sostre. 

 – Com arribar-hi? – Decidit va baixar de la seva muntanyeta i va intentar empènyer una d’aquelles menes de roques enormes que hi havia pel costat, es va quedar sorprès de veure, que tot i que era tres cops més gran que ell, no pesava gens. Semblava una engruna de pa.

La va poder pujar a sobre de la muntanya amb gran facilitat i quan es disposava a enfilar-se amunt per poder escapar, el bloc va cedir un xic com si volgués baixar, però la roca no ho va permetre.

De cop es va sentir un gran crit, que el va fer tancar els ulls i portar-se les mans a les orelles: – Merda! Altre cop el numero 2 encallat! A veure si netejo aquest teclat! – Quan va tornar a obrir els ulls, tornava a estar estirat al llit, només havia estat un somni!

És va aixecar del llit tot xop de suor; es va dirigir a l’ordinador, va desendollar el teclat i es va disposar a netejar-lo fins que anés ben fi. Allò no podia continuar…

 ;)  

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c