Com ho he de fer?

Llibreta de pensaments – 16.15h. en algun lloc de la muntanya de Montjuïc

 

Estic asseguda, escoltant lali puna amb el iPod, tot mirant la ciutat als meus peus, irradia una calma aparent, supèrflua. Des d’aquí dalt no es nota el moviment , soroll i multitud que realment hi ha.

 

Sembla una maqueta, molt ben feta, sinó fos per aquest color grisenc que li dona la contaminació. És impressionant i a mi em sembla irreal.

Com la meva vida.

Em dona la impressió de que la meva vida no és meva. És com si de cop i volta m’’hagués despertat d’’un coma o quelcom així, amb amnèsia; i poc a poc, algú m’expliqués la meva vida per que recuperés la memòria. No la sento meva.

Jo no sóc la mateixa de fa 22, 12 ni 2 anys. La veritat és que ja no sé qui sóc.

Em sento atrapada en un cos que no és el meu; carregant uns records que no són els meus; una família, que a part de mes germanes i nebodes, no em sento meva.

Em sento estranya a la meva terra, forastera al meu poble, de pas per aquesta ciutat.

De pas, com sempre diuen que he fet.
No tinc arrels, em fa por crear-me-les. Quan em començo a sentir a gust en algun lloc, dins meu, una por de crear quelcom semblant al que ja he viscut i si recordo, em fa fugir. Tornar a començar de nou en un altre lloc.

De que fujo? De mi? És per riure! Ja puc anar escapant…Al final sempre em trobo! I no m’’agrada el que veig.

Potser si que el meu problema no és la falta de autoestima, si no el trobar gent que no em valora lo suficient i em pren per tonta.

 

Busco impossibles per tenir l’’excusa de que no m’’ha sortit be? Després la depressió m’arrossega una vegada més i puc plorar lo gafe que sóc! Però la veritat és que ningú més que jo en sóc culpable.

No em sento satisfeta de mi, ni del poc que aconsegueixo avançar

He de començar a mirar a la vida a la cara i deixar d’’amagar-me darrera de fracassos varis. Ara sóc jo que començo coses que tenen el 95% de probabilitats de fracassar!

He de deixar de somiar i començar a acceptar la realitat.

 

Tinc 35 anys; he viatjat força, he viscut molt; i molt intensament, he experimentat coses amb el meu cos que molts dels meus amics no han pogut superar; he treballat molt dur, he arribat a dalt de tot, he caigut. He estimat molt i m’’he sentit molt estimada. He donat molt, he exigit molt, també. M’’he exigit molt.

Va sent hora de trobar un xic de pau. De que deixi aquesta estranya lluita que porto des de sempre entre els dos cantons de la meva personalitat i em decanti cap al mes positiu.

Va essent hora de que em deixi estimar.

Va essent hora de que em senti a gust.

Com ho he de fer?

Tants anys d’’aprenentatge i resulta que res és vàlid!

Dubto de que res sigui possible!

 

Quin plaer estar aquí dalt, còmodament asseguda mentre escolto bona música, veig els ocellets acostar-se a mi i sento el vent passant entre els meus cabells.

No seria perfecte poder-ho compartir?

Si a part d’’escriure-ho, tingués algú a prop meu algú amb qui parlar-ho?

Difícil trobar algú al meu nivell mental, emocional, cultural….per no dir impossible! I amb això no vull dir que jo sigui molt llesta, vull dir senzillament el que he dit: difícil de trobar algú com jo!

Avui veig passar les mares amb els seus fills, que a hores d’’ara ja els recullen de l’escola, i veig com fan petar la xerrada amb les altres mares… Hi ha molts dies que la seva vida em sembla buida; avui sento enveja. No estan soles.

 

 

Escoltant “Bebo Valdes – Diego El Cigala – Veinte años” ¡Gracias jlmasmano ! ;)

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c