VIATJAR AL PASSAT ÉS POSSIBLE.

A vegades, pel sol fet d’entrar en un edifici, et sents transportat fins a una altra època.

 Com és possible que a un centre d’atenció primària com el del carrer Manso, amb set pisos replets de tota mena de metges especialistes, puguin tenir en ple dia, tots els ascensors espatllats?

 Imagineu a una avia que té que anar al traumatòleg que està al 5é pis  i li diuen que no funcionen els ascensors!

 He vist senyores grans, fent una pausa entre pis i pis, perquè ja no podien més. Senyors grans amb el seu bastó i amb feines per veure on trepitjaven tot intentant arribar a l’oftalmòleg.

 Un cop han aconseguit arribar a dalt, tot i tenir hora a les 14.30; Una recepcionista borde els hi deia cap a on anar, però els avisava que l’oftalmòleg no començava fins a les 15.00, que ja es podien anar esperant.

El problema dels ascensors, no era tal. Estaven fent millores a la xarxa elèctrica.

Senyors, tenint en compte que la majoria d’usuaris d’aquests centres son gent gran i malalts. No creuen que seria més adequat fer les tasques de manteniment del centre durant la nit?

A les 15.10 minuts, tot i que se sentien veus i rialles que provenien dels diferents despatxos, el metge encara no havia fet acte de presència.

A les 15.15, sentim una veu d’home, entonant ben alt, l’himne espanyol, és tornen a sentir rialles i poc després apareix la infermera i crida al primer pacient.

Els ascensors, l’estat del centre i sobretot l’himne, m’han fet sentir com si estigués dins una pel·lícula espanyola dels 60-70.