Després de lesforç realitzat, el xim-xim fred de febrer sobre les galtes era dallò més reconfortant!
No tenia pressa i gaudiria daquelles hores de lleure al carrer.
De fet, no recordava quants anys feia que no trobava tant vivificant caminar sota la pluja sense paraigües, respirant els efluvis de la primavera i de terra humida.
Li havia donat moltes voltes a tot plegat i no en treia lentrellat, però poc a poc, anava perfilant una possible solució al problema.
El seu caràcter shavia assuaujat molt els darrers anys i sobretot durant els darrers mesos les coses al seu voltant havien canviat.
Havia vençut la sopitesa i vivia cada moment del dia.
Suposadament tot era millor i les coses seguirien anant així.
Però ella tenia una cosa clara: Potser no aquí, potser no ara; però ella, Sempre; seguiria perseguint quimeres en lloc de tocar de peus a terra.
A hores dara segurament deu estar altre cop als núvols, flotant entre somnis i desitjos. Entre llàgrimes i rialles.
Quan el món deixi de tenir interès, ja tornarà per aquestes contrades, fins el moment, seguirà volant entre els ocells.
Comentaris
4 respostes a «Perseguint Quimeres.»
Ella…
M’alegro, malgrat tot, de tornar-te a llegir…
Ai… et diria tantes coses…
Cuida’t
Sí, una setmana sense publicar-hi res, es nota.
Si, tens raó Èlsinor, però quina falta ens o parlo per mi, m feia!
Cuideu-vos!
amb tanta gent com ens agrada passejar sota la pluja no entenc com poden viure els fabricants de paraigües!