Ahir, després de la classe de reiki, el vespre es va anar enredant i enredant.
Vaig sortir súper relaxada i amb les piles al 100 per cent.
Després vaig gaudir dun immillorable sopar a un Japonès que hi ha al carrer Còrsega amb Enric Granados. Restaurant Koyuki. Vindria a ser el Bar Manolo, en pla Japonès. Mexplico: Menjar casolà Japonès. El porta un senyor molt curiós que sembla lactor aquell de karate kid.
La nit em semblava tant rodona i feliç, que tornant cap a casa men vaig adonar que estàvem al costat de lAire (Un bar dambient) i que a més era el primer dijous del mes… Festa estupenda.
I cap allà vàrem anar!
Quan vàrem arribar hi havia poca gent, però no va trigar gaire a omplir-se de genteta i clar, després de tant temps de no sortir, vaig començar a trobar gent coneguda, riures, alcohol, dones, més riures, més alcohol…. agrrrrr. Sort que la meva Veïna Maria va tenir la brillant idea de marxar quan ja començaven a tancar el local i jo estava a punt de demanar un altre cubata.
Aquest matí quan mhe despertat em volia morir! Quina ressaca!
Porto el meu últim dia de vacances al llit, acabant darreglar el portàtil per tornar-li a la seva mestressa i mirant la tele.
Tot un plaer que a partir dara em costarà més gaudir, però que algun cap de setmana encara em permetré.
Avui a descansar i demà a ficar-me les piles, comença la vida normal!
Comentaris
16 respostes a «Menjar Casolà Japonès, Dones I Alcohol.»
només amb el títol ja m’has fet por XD
i nena, podras gaudor tots els caps de setmana,m de fet, ara encara tindràs més ganes de sortir, pq estaràs suuper agobiada i amb ganes de desconnectar de tota la setmaneta….s’aproximen festetes impressionants! que lo sepasss
Quina foto més maca! Són sushis de veritat?mmmm…boníssims. El dia que els vaig descobrir el meu paladar m’ho va agraïr. Un plaer.
vitona
Vitona, semblen sushis de veritat, però la foto l’he tret d’internet.
Berta… Siiii!!!!! Ahir va ser el principi!!!! Jejejeje
aiiiiiiiiii, la vida no pare de fer-me topar amb dones q m parlen d’aquest local… ha estat tota una sorpresa q la Donot avui acabés parlant d’aquest local… la vida, q es un misteri…
quina foto, quina passada, jo només per veure-la ja aniria a un japones… també me l’havien recomenat… ja sou dues…
ah! no sé si vindran a visitar-te o no, però promociono a la Donot pq fas passar bones estonetes… si…
jajajajaja… Sonia!!
Ja thavien parlat d’aquest japonès? Jo encara estic flipant, en serio… No sé si era el bon rollo que duia jo, després duna sessió de reiki molt intensa o que realment el local i el senyor aquell és mig màgic!
Tinc ganes de tornar-hi!!
El més divertit del Koyuki (o Cal Senyor Miyagui) és que si demanes un plat massa japonès no te’l porta, una mica rollo integrista gastronòmic, pero amb una mica de mà esquerra al final fins i tot em va acabar convidant als postres. Però per veure coses rares millor anar al Shunka.
Al Shunka, la carta és espectacular.
Però a mi em va encantar el koyuki, nosaltres volíem demanar un plat i ell ens va dir que no, que ens mengéssim un altre. Molt curiós el Senyor Miyagui!
:)
Mai he anat a un japonès per la mala experiència d’una amiga meva; es passà la nit asseguda a la tassa del wàter… :S
Suposo que són manies meves, ja m’hi animaré a anar algun dia!
Doncs si el restaurant és bo, val la pena, Neus*.
ecs! menjar japonés!
És car de preus?
Nota: Ojo amb els cubates.
esto…jo el menjar japonés el deixo per una altra estona,el meu paladar no esta preparat…el que si que segueixo es la festeta,viscaa!! jo també crec que a partir d’ara gaudiras d’unes macrofestes el cap de setmana..per compensar!
que vagi be el dia Donot!
Frederic! Últimament li fas fàstics a tot!!
Mesmarge, No és gens car per ser un japonès.
Natural, hi ha molta classe de menjar diferent. No té pq ser peix cru…
Primer dia de feina…. superat!!!
Hola donot!
Com que veig que ets de barna i t’agraden els japonesos, et convido a visitar la nostre web (picant el meu nom), on ens dediquem a fer crítiques de restaurants japonesos de Barcelona.
Nosaltres vam visitar el koyuki fa un temps i també ens va agradar molt, especialment el sr. miyagi :)
Per un preu molt semblant també està molt bé el Yamadori, no sé si el coneixes.
Dani
Correndes
Espero que t’agradi
CORRANDES DE LA XOCOLATA
G
Xocolata si sabessis
el que jo sento per tu
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.
I aquesta cosa que sento
larrossego de petit
que preferia menjar-te
més que no llepar-me el dit.
I quan era criatura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada dia per berenar.
Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís,
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.
Mai no nhe perdut les ganes,
tantes ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.
Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i tururut!
Hi ha doping de moltes menes
-nhi ha per grans i per petits-
però si ho fas amb xocolata
fins podràs llepar-te els dits.
Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicció:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.
Hi ha metges que la prohibeixen,
daltres diuen que és pecat,
però és bona de tota manera,
amb el dolç i amb el salat.
Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per mi és amb els dolços
que té més bon paladar.
Fem treballar la memòria:
ja en el temps més antic
servia de cobertura
per coca i pa de pessic.
Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per quests móns.
Com testimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valgam déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.
***
Balada de Fra Rupert
Aixo agradara.
{
Fra Rupert, de les dames predilecte,
menoret d’aparell extraordinari,
puja a la trona amb el ninot erecte
i com aquell que va a passar el rosari,
sense gota ni mica de respecte
als vots del venerable escapulari,
mostrant impúdic el que té entre cames
excita la lascívia de les dames.
I amb veu entre baríton i tenor
canta Rupert, l’impúdic fra menor:
Gustós, senyores
a explicar-vos com els tinc.
Els tinc grossos i rodons
com els Pares Felipons.
I els tinc nets i sense tites
com els Padres Jesuïtes.
Els tinc frescos i bonics
com els Pares Dominics.
Cadascun em pesa un quilo
com els del Pare Camilo.
Se’ls podria portar amb palmes
com aquells del Mestre Balmes.
No els tinc tous ni tampoc nanos,
com els tenen els Hermanos.
Ni plens d’innoble mengia
com els del Cor de Maria.
Ni tenen les bosses tristes
com els dels Germans Maristes.
I no em ballen nit i dia
com els de l’Escola Pia.
No són els grans de rosaris
que pengen als Trinitaris.
Ni fan aquell tuf de be
dels frares de la Mercè.
Cap paparra se m’hi arrapa
com als monjos de la Trapa.
Ni massa tocatardans
com són els dels Salesians.
Ni peluts ni escadussers
com els d’altres missioners.
Ni amb el gàl·lic i els veneris
d’altres dignes presbiteris.
Ni ridículs ni pudents
com ho són en tants convents.
Ni aprimats per els mals vicis
com els tenen els novicis.
Ni tronats i plens de grans
com els pobres postulants.
Ni amb els senyals alarmistes
dels ous dels seminaristes.
Ni amb un tip i altre dejú
com els frares de Sant Bru.
Se’m poden contrapuntar
amb tots els sants de l’Altar.
No se’m poden tornar enrera
com li passava a Sant Pere.
I tenen un toc tan suau
com els collons de Sant Pau.
Son peces que fan lluir
com els de Sant Agustí.
I poden omplir un cabàs
com els ous de Sant Tomàs.
I encara sobrar-ne un tros
com passava amb Sant Ambròs.
Tenen aquell tuf honrat
dels collons de Sant Bernat.
No m’arriben fins al cul
com a Vicenç de Paül.
No m’escalden la titola
com a Ignasi de Loyola.
No em freguen la pastanaga
com a Sant Lluís Gonçaga.
Hi ha més tall i més tiberi
que en els de Sant felip Neri.
No hi ha al món un tal encert
com els ous de Fra Rupert.
La que els toqui amb vehemència
cinc-cents dies d’indulgència.
La que en copsi la grandària,
fins indulgència plenària.
I el cul que no els és rebel
anirà del llit al cel.
No té l’Església Romana
cosa més noble i més sana,
ni té l’ordre Caputxina
peça més pulcra i més fina,
disposada a tot Servei
Ad Majorem Gloriam Dei.
Josep Mª de Segarra
{