Menjar Casolà Japonès, Dones I Alcohol.

Ahir, després de la classe de reiki, el vespre es va anar enredant i enredant.

Vaig sortir súper relaxada i amb les piles al 100 per cent.
Després vaig gaudir d’un immillorable sopar a un Japonès que hi ha al carrer Còrsega amb Enric Granados. Restaurant Koyuki. Vindria a ser el Bar Manolo, en pla Japonès. M’explico: Menjar casolà Japonès. El porta un senyor molt curiós que sembla l’actor aquell de karate kid.

La nit em semblava tant rodona i feliç, que tornant cap a casa me’n vaig adonar que estàvem al costat de l’Aire (Un bar d’ambient) i que a més era el primer dijous del mes… Festa estupenda.
I cap allà vàrem anar!
Quan vàrem arribar hi havia poca gent, però no va trigar gaire a omplir-se de genteta i clar, després de tant temps de no sortir, vaig començar a trobar gent coneguda, riures, alcohol, dones, més riures, més alcohol…. agrrrrr. Sort que la meva Veïna Maria va tenir la brillant idea de marxar quan ja començaven a tancar el local i jo estava a punt de demanar un altre cubata.
Aquest matí quan m’he despertat em volia morir! Quina ressaca!
Porto el meu últim dia de vacances al llit, acabant d’arreglar el portàtil per tornar-li a la seva mestressa i mirant la tele.

Tot un plaer que a partir d’ara em costarà més gaudir, però que algun cap de setmana encara em permetré.

Avui a descansar i demà a ficar-me les piles, comença la vida normal!


Comentaris

16 respostes a «Menjar Casolà Japonès, Dones I Alcohol.»

  1. només amb el títol ja m’has fet por XD

    i nena, podras gaudor tots els caps de setmana,m de fet, ara encara tindràs més ganes de sortir, pq estaràs suuper agobiada i amb ganes de desconnectar de tota la setmaneta….s’aproximen festetes impressionants! que lo sepasss

  2. Quina foto més maca! Són sushis de veritat?mmmm…boníssims. El dia que els vaig descobrir el meu paladar m’ho va agraïr. Un plaer.
    vitona

  3. Vitona, semblen sushis de veritat, però la foto l’he tret d’internet.

    Berta… Siiii!!!!! Ahir va ser el principi!!!! Jejejeje

  4. aiiiiiiiiii, la vida no pare de fer-me topar amb dones q m parlen d’aquest local… ha estat tota una sorpresa q la Donot avui acabés parlant d’aquest local… la vida, q es un misteri…

    quina foto, quina passada, jo només per veure-la ja aniria a un japones… també me l’havien recomenat… ja sou dues…

    ah! no sé si vindran a visitar-te o no, però promociono a la Donot pq fas passar bones estonetes… si…

  5. jajajajaja… Sonia!!

    Ja t’havien parlat d’aquest japonès? Jo encara estic flipant, en serio… No sé si era el bon rollo que duia jo, després d’una sessió de reiki molt intensa o que realment el local i el senyor aquell és mig màgic!

    Tinc ganes de tornar-hi!!

  6. El més divertit del Koyuki (o Cal Senyor Miyagui) és que si demanes un plat massa japonès no te’l porta, una mica rollo integrista gastronòmic, pero amb una mica de mà esquerra al final fins i tot em va acabar convidant als postres. Però per veure coses rares millor anar al Shunka.

  7. Al Shunka, la carta és espectacular.

    Però a mi em va encantar el koyuki, nosaltres volíem demanar un plat i ell ens va dir que no, que ens mengéssim un altre. Molt curiós el Senyor Miyagui!
    :)

  8. Mai he anat a un japonès per la mala experiència d’una amiga meva; es passà la nit asseguda a la tassa del wàter… :S
    Suposo que són manies meves, ja m’hi animaré a anar algun dia!

  9. Doncs si el restaurant és bo, val la pena, Neus*.

  10. ecs! menjar japonés!

  11. És car de preus?
    Nota: Ojo amb els cubates.

  12. Avatar de natural
    natural

    esto…jo el menjar japonés el deixo per una altra estona,el meu paladar no esta preparat…el que si que segueixo es la festeta,viscaa!! jo també crec que a partir d’ara gaudiras d’unes macrofestes el cap de setmana..per compensar!
    que vagi be el dia Donot!

  13. Frederic! Últimament li fas fàstics a tot!!

    Mesmarge, No és gens car per ser un japonès.

    Natural, hi ha molta classe de menjar diferent. No té pq ser peix cru…

    Primer dia de feina…. superat!!!

  14. Hola donot!

    Com que veig que ets de barna i t’agraden els japonesos, et convido a visitar la nostre web (picant el meu nom), on ens dediquem a fer crítiques de restaurants japonesos de Barcelona.

    Nosaltres vam visitar el koyuki fa un temps i també ens va agradar molt, especialment el sr. miyagi :)

    Per un preu molt semblant també està molt bé el Yamadori, no sé si el coneixes.

    Dani

  15. Avatar de Koldo
    Koldo

    Correndes

    Espero que t’agradi
    CORRANDES DE LA XOCOLATA
    G
    Xocolata si sabessis
    el que jo sento per tu
    ben segur que et desfaries
    ni que fossis un roc dur.

    I aquesta cosa que sento
    l’arrossego de petit
    que preferia menjar-te
    més que no llepar-me el dit.
    I quan era criatura,
    amb prou feines caminar,
    volia pa amb xocolata
    cada dia per berenar.

    Ja més gran, si és que els meus pares
    em donaven el permís,
    jo sortia de parranda
    a la granja a fer un suís.

    Mai no n’he perdut les ganes,
    tantes ara com abans,
    es veu que ve de família:
    fan igual els meus germans.

    Si és que una depressió et ronda
    o et sents massa decaigut,
    no hi ha pastilla que valgui:
    xocolata i tururut!

    Hi ha doping de moltes menes
    -n’hi ha per grans i per petits-
    però si ho fas amb xocolata
    fins podràs llepar-te els dits.

    Però no en fem un gra massa,
    diuen que crea addicció:
    tres rajoles cada dia
    és la millor proporció.

    Hi ha metges que la prohibeixen,
    d’altres diuen que és pecat,
    però és bona de tota manera,
    amb el dolç i amb el salat.

    Hi ha qui cuina amb xocolata
    conill, llebre o senglar,
    però per mi és amb els dolços
    que té més bon paladar.

    Fem treballar la memòria:
    ja en el temps més antic
    servia de cobertura
    per coca i pa de pessic.

    Amb la motxilla ben plena:
    bombons, trufes i torrons;
    això no hi ha qui ho aturi:
    ja pots anar per ‘quests móns.

    Com t’estimo, xocolata,
    presa, desfeta o en pols;
    valga’m déu, que bé que et poses
    amb un traguet de vi dolç.
    ***

  16. Avatar de Koldo
    Koldo

    Balada de Fra Rupert

    Aixo agradara.
    {

    Fra Rupert, de les dames predilecte,
    menoret d’aparell extraordinari,
    puja a la trona amb el ninot erecte
    i com aquell que va a passar el rosari,
    sense gota ni mica de respecte
    als vots del venerable escapulari,
    mostrant impúdic el que té entre cames
    excita la lascívia de les dames.
    I amb veu entre baríton i tenor
    canta Rupert, l’impúdic fra menor:

    Gustós, senyores
    a explicar-vos com els tinc.

    Els tinc grossos i rodons
    com els Pares Felipons.

    I els tinc nets i sense tites
    com els Padres Jesuïtes.

    Els tinc frescos i bonics
    com els Pares Dominics.

    Cadascun em pesa un quilo
    com els del Pare Camilo.

    Se’ls podria portar amb palmes
    com aquells del Mestre Balmes.

    No els tinc tous ni tampoc nanos,
    com els tenen els Hermanos.

    Ni plens d’innoble mengia
    com els del Cor de Maria.

    Ni tenen les bosses tristes
    com els dels Germans Maristes.

    I no em ballen nit i dia
    com els de l’Escola Pia.

    No són els grans de rosaris
    que pengen als Trinitaris.

    Ni fan aquell tuf de be
    dels frares de la Mercè.

    Cap paparra se m’hi arrapa
    com als monjos de la Trapa.

    Ni massa tocatardans
    com són els dels Salesians.

    Ni peluts ni escadussers
    com els d’altres missioners.

    Ni amb el gàl·lic i els veneris
    d’altres dignes presbiteris.

    Ni ridículs ni pudents
    com ho són en tants convents.

    Ni aprimats per els mals vicis
    com els tenen els novicis.

    Ni tronats i plens de grans
    com els pobres postulants.

    Ni amb els senyals alarmistes
    dels ous dels seminaristes.

    Ni amb un tip i altre dejú
    com els frares de Sant Bru.

    Se’m poden contrapuntar
    amb tots els sants de l’Altar.

    No se’m poden tornar enrera
    com li passava a Sant Pere.

    I tenen un toc tan suau
    com els collons de Sant Pau.

    Son peces que fan lluir
    com els de Sant Agustí.

    I poden omplir un cabàs
    com els ous de Sant Tomàs.

    I encara sobrar-ne un tros
    com passava amb Sant Ambròs.

    Tenen aquell tuf honrat
    dels collons de Sant Bernat.

    No m’arriben fins al cul
    com a Vicenç de Paül.

    No m’escalden la titola
    com a Ignasi de Loyola.

    No em freguen la pastanaga
    com a Sant Lluís Gonçaga.

    Hi ha més tall i més tiberi
    que en els de Sant felip Neri.

    No hi ha al món un tal encert
    com els ous de Fra Rupert.

    La que els toqui amb vehemència
    cinc-cents dies d’indulgència.

    La que en copsi la grandària,
    fins indulgència plenària.

    I el cul que no els és rebel
    anirà del llit al cel.

    No té l’Església Romana
    cosa més noble i més sana,
    ni té l’ordre Caputxina
    peça més pulcra i més fina,
    disposada a tot Servei
    Ad Majorem Gloriam Dei.

    Josep Mª de Segarra

    {