Algú em trobarà a faltar quan no hi sigui?
Quin rastre deixaré en aquest mon?
Del munt de gent que he escoltat pacientment un cop i un altre, a que mexpliquessin els seus problemes, per que estiguessin a gust. O dels cops que he fet el pallasso per fer esclatar un somriure a algú trist, Dels bons sentiments, de les bones intencions, de la bona fe… En quedarà quelcom?
Últimament recordo molt uns versos d’en Bécquer:
Mi vida es un erial, flor que toco se deshoja; que en mi camino fatal alguien va sembrando el mal para que yo lo recoja.
Lo graciós és que jo no llegeixo poesia des de fa almenys… je je… 15 anys?
Que innocent que era fa uns anys!
Quantes idees romàntiques al cap!
Quina fe cega en la vida!
Quantes esperances ficades en el futur!
Quina diferencia amb el que la vida és en realitat.
Em sento farta de donar i donar i tornar a donar.
Feia temps que no em sentia així.
Magradaria que algú macarones i em mimés una estona.
Estic farta de fer-me la forta. Per molt que em faci la valenta… De que serveix?
LAnna, Laltre dia parlava de deixar de preocupar-se per els problemes dels demés.
Crec que jo també mho tindria que plantejar. Jo em preocupo pels demés per egoisme.
Penso que si a mi em passes, també magradaria tenir algú que em donés suport,
però la veritat és que quan passa alguna cosa estic sola.
Si jo desapareixes qui es preocuparia per mi?
La resposta és dura.
Llibreta de pensaments dimarts 00,15 h.
Comentaris
10 respostes a «LA RESPOSTA ÉS DURA.»
Donot, la questió no es no preocuparse pels demés, sinó no enfonsarse en els seus problemes. Si això passa, l’ajuda que pots donar és nul·la i, encara pitjor, tu també pots acabar amb uns quants.
Quan no hi siguis, et trobarà a faltar aquell nen amb el que jugaves a p3, o aquella antiga companya de treball, o aquell tiet-avi tant llunyà. Perquè, encara que no s’assebentin que no hi ets, notaran el pas dels anys en el seu propi cos i veuran que tot es temporal. Que noten un buit perquè algú especial en les seves vides els ha deixat. I potser ni ho sabran que has marxat… però ells ja no seràn els mateixos… perquè el temps i la individualitat que caracteritza la vida de les persones els/ens haurà ferit.
Un petonàs guapa :*
Bé a preguntes dures, respostes dures: poca gent, com a mi, com a tothom! Ja ho deia en Fernando Trueba: “Yo creo que hay dos cosas sumamente sobrevaloradas: la vida…y la universidad”. Què vols fer-hi! Potser hi ha una altra cosa després de la vida com l’entenem aquí, però jo de tu aprofitaria per fer el màxim de tapes i vins que et sigui possible (per si de cas):green:
Tanmateix, serem morts i mai no ho sabrem, per què pensar-hi? Les coses és fan perquè surten així, perquè et ve de gust, res més.
Encara que sembli que ningú et recordarà, sempre queda alguna cosa de nosaltres. Ni que sigui el blog ;) Igualment,crec que sempre és millor pensar en el present, viure al dia,el futur ja arribarà (avui estic animada jo i tot)
Donot…diu en Drexler a una de les seves cançons que “cada uno da lo que recibe, y luego recibe lo que da” i siu ho diu ell…;-)
No ho pensis, això, Donot… Gaudeix de les petites coses que la vida t’ofereix a cada moment; i si aquest present no és tan bonic com desitjaries que fos, no t’amoïnis, que a la vida hi ha moltes etapes, i encara et queda molt camí per a recórrer i moltes oportunitats per a entregar tot aquest potencial humà que portes dins a les persones que s’ho mereixin. Un petó, bonica. :)
CRONPATE UN JEVI I PELEATE CON EL
:redface::twisted:
acaronada col·lectiva = teletubbies…
amb mi ja van 28 acaronaments, no està malament, oi?
suposo q soc un xic més innocent del q em pensava, deia 28 acaronaments, pq amb el meu comentari eren ja 28, els comentaris.
ara son 34 més el meu 35.
l’acaronament era simbólic, referint-me a q els comentaris son sens dubte cops d’atenció cap a l’origen del post. en aquest cas, d’estimació. la meva situació de individu als núvols m’ha fet imaginar abans uns teletubbies fent-se abraçades descarregades de sexe abans que crear la imatge, gens desagradable d’una fantàstica orgía col.lectiva.
:)
Mira, jo algun cop també hagués pogut firmar un escrit així. Tenim moments de tot, oi? Ja ho sabem, com volem ser. I quan fem el que creiem que hem de fer ens acostem a la felicitat. Però a vegades no estem d’humor per copsar-ho així i aquí cadascú reacciona com pot. I tenim tot el dret a no estar simpàtics amb tothom, a manifestar que no és el moment. Poder expressar com estem també ens deu acostar a la felicitat. I ens dóna forces per tornar-hi (en aquest sentit el teu bloc et deu servir força i de pas ja veus que ens agrada escoltar-te, i ja és un exemple d’una cosa teva que molts trobaríem a faltar)