Me prometí no escribir cuando estuviera triste, pero la verdad es que lo necesito.
Empiezo a caer de nuevo en un pozo, claro que con este tiempo no me extraña.
La vida es una ilusión, la felicidad es una mentida, no se pq demonios tengo que seguir con esta farsa y hacer ver q estoy bien, cuando la verdad es que cuando consigo levantar un poco la cabeza, no se como me lo hago, pero consigo caer más y más hondo; y cada vez me quedan menos ganas de continuar con esta estúpida vida que llevo, encerrada en 6 metros cuadrados.
Hay días que gracias a la gente que me anima, creo que podré salir de esta prisión que yo misma me he construido, pero salgo un día, como máximo dos y me vuelvo a encerrar.
Me quejo de que no conozco a gente, pero llevo tres días pasando de coger el Telf. Cuando me llama Sabine para salir o venir a verme o cuando lilith me dice donde han quedado por el MSN, paso de contestar y evidentemente no voy.
Soy Terrible, hace un mes, me compré la entrada para ir a ver a Lambchop y ahora me acabo de acordar Le he tenido que preguntar a mi compañera de piso que día era hoy, convencida de que ya se me había ido la olla. Por los pelos: Es mañana.
No se que hacer conmigo
Se que no puedo seguir así. Que tengo que animarme, me va la vida y la salud mental ya en ello.
Pero es que cada vez que hay algo que me anima, que me gusta alguien, que encuentro algo que realmente me interesa desaparece.
No hay quien me aguante. Eso está claro no me aguanto ni yo! Como me va a aguantar otra persona
Espero que mañana me vuelva a creer la mentida de que estoy mejor y haga algo de provecho.
Comentaris
6 respostes a «LA FELICIDAD ES UNA MENTIDA.»
Espero quue cuando te despiertes, estes más animada.
Si necesitas hablar con alguien envíame un mail desde mi blog. Ok?
Hola Donot!!
Sóc un nouvingut als blocs i no t’havia deixat cap comentari fins ara. Però només de llegir-te algun cop ja hi ha com un lligam, no?. Per no ser tan desconegut pots mirar el meu bloc. Ja havia vist que passava alguna cosa i ara m’has deixat tan preocupat que he aprofitat el prmer forat per escriure’t. Et diré alguna cosa, amb la intenció que et serveixi. Però per si només són paraules, per endavant t’envio un petonet i una abraçada!!
Sé que te’n sortiràs, perquè personalment tens molt de bo, és evident, entre altres el sentit de l’humor (encara que no tothom te l’hagi entès, jo no hi vaig entrar només perquè tenia un problema irresoluble: em passo de l’edat ;-) Per mi, és important que no et demanis coses impossibles, xocar contra una paret només serveix per fer-se mal. Sobretot, pensa que et poden ajudar a tenir recursos, per exemple una escala, i tu després pots aprendre a pujar-hi i saltar la paret. Vull dir que estaria bé que pensessis que et cal ajut de fora, d’especialistes, si és que no ho has fet ja. Sé que funciona! (i ¿oi que quan estem malalts sabem que ens ha d’ajudar el metge? doncs igual) També et vull dir que NO has de voler “animar-te”, al revés del que sovint es diu. No has de “voler” millorar gràcies a tenir voluntat. T’animaràs tota sola quan milloris, no has d’animar-te per a millorar.Crec que és bo no fer “farsa” ni estar en la “mentida”. Al revés, cal que t’acceptis tal com estàs, mostrar-te així també als altres, fingir retarda la resolució. L’objectiu hauria de ser, tal com ho veig, en primer lloc el coneixement de tu mateixa i després trobar un lloc per on començar la recuperació.Mai és tot el que va fatal! Ajuda poder escriure què és el que no va bé amb tots els detalls, veuràs que és una part de les coses i en què ets sent capaç d’actuar. Comenceràs un camí i l’ànim ja te’l trobaràs. No serà una cosa externa que “desapareix”, serà per tu mateixa. Ah, i jo crec que amb la felicitat passa igual, no és cap objectiu, és com ens trobem quan tenim harmonia entre el que volem ser i com anem sent. Collons quin discurs que m’ha sortit!. No deixis de demanar ajuda i explicar el que et passa de veritat, i, si vols, em pots escriure a l’adreça electrònica. M’agradaria molt saber com va tot. Si més no, entre els del “club del boli” (la plantilla de lamevaweb) ens hem d’ajudar, oi? En tot cas, fins el dia 8!
De res, és que pensava que potser era tot més nou i a vegades cal una empenta per decidir-se a demanar consulta. Fes cas a la psicòloga i, si us plau per tu mateixa, és millor no enganyar. I cal temps… i cal aprendre… i cal… el que sigui, però paga la pena.
Crec entendre perfectament el teu estat d’ànim. Has de pensar en les coses bones que estan per arribar (arribaran, segur!), els projectes que tens en ment. No sóc ningú per donar consells, doncs la meva situació és francament vil i la coneixes, però espera a que comenci a sortir de nou el sol cada dia, que ja queda poc… ho veurem tot d’ una altra manera, amiga meva.
els cops es succeeixen?
sí.
però es la resiliscencia la que ens fa tornar a l’estat natural.
i no oblidis que el teu estat natural es aquell que com quan erets petit es despreocupava i era entregat a la felicitat com el somriure de la flor a la llum del Sol, com tu fas cada matí.
petons donot,
Escric per reivindicar un premi pel comentari més llarg (ja prometo que no hi tornaré),i quin millor que vinguessis dissabte! De totes maneres, noia, quanta gent que tens amb tu! i que tindràs, tant si “mig et tanques, mig no et tanques” (sóc de mitjos, jo). Petonets (sencers)!