KIPPELBOY.

Bé, ho vaig prometre i ho explicaré.

 

El dissabte vaig anar amb els ferrocarrils fins a Sabadell per que havia quedat amb la Berta i amb la Estherilla per anar a Sopar.

 

Quan vaig arribar i per no perdre el costum, no hi havia ni l’una ni l’altre a la sortida dels ferrocarrils on havíem quedat. Em va arribar un sms de la Esther dient que en 5 minuts estaria allà.

 

Em vaig encendre un cigarret i vaig anar caminant fins a les rambles per no estar allà palplantada; quan tornava vaig veure a la Berta que ja arribava. Ens vàrem fer dos petons i ens vàrem ficar a xerrar. Tinc consciència de que algú es va ficar darrera nostre, però tampoc m’hi vaig fixar massa. Vàrem estar allí esperant uns cinc minuts tot parlant, quan de sobte, el noi que hi havia darrera nostre sens acosta i em diu –perdona…- i em dona un paper.

 

Jo vaig pensar : “Que vol aquest ara?” Però vaig agafar el paper me’l vaig mirar i vaig poder veure tota perplexa que es tractava de un dibuixet i a dalt del dibuix i posava “Ets la Donot?”.(Bé, hi posava el meu nom de debò, però l’he retocat un xic…)

 

 

 

 

 

Em vaig ficar a riure i la Bertatambé va començar a riure, tot dient: – Això només em passa amb tu – i vinga a riure.

 

A mi m’agradaria saber la cara que vaig posar… Però després de mirar-me’l vaig pensar que jo no el coneixia de res…

 

– Donot – No el conec, Berta…deu haver sentit que tu em deies així

 

– Berta – juas juas juas

 

– “Noi” – No. No em coneixes. Sóc el boy que han contractat per aquesta nit.

 

Jo vaig pensar, sóc la Donot, però s’ha equivocat de Donot….

 

El noi suposo que per la cara que deuríem fer va continuar:

 

– “Noi” – Sóc el boy que ha contractat l’Esther per aquesta nit.

 

 

 

Després ja ho vàrem veure tot clar, ens vàrem fer un fart de riure. Era en Kippelboy, un amic de l’Estherilla.

 

L’Esther lihavia dit que jo anava al tren, i ell també venia a sopar; i es va passar tot el camí de barna fins a Sabadell anant de vagó en vagó dibuixant a totes les noies amb el cabell curt que va trobar, pensant que podien ser jo i donant a cada una el corresponent dibuixet.

 

Les pobres noies.. – No…jo em dic Meritxell, o Anna o el que fos…. – Va anar per tots els vagons menys per el meu….

 

 

 

Però de debò que pagaria per veure la cara que vaig ficar quan em va dir que era el boy que havien contractat per aquella nit… Vaig necessitada…però tampoc tant!!

 

;)