Fi D’etapa.

Durant aquest darrer mes, m’he oblidat de somriure. He oblidat el munt de coses boniques que hi ha al meu voltant i de la sort que tinc de viure tant bé.
Encara ara, les llàgrimes volen córrer cara avall si no les controlo. Però ja n’hi ha prou de mirar-se el melic i de tenir auto compassió. Al menys jo sé el que vull i sóc lliure per fer el que desitjo. Em pregunto i em plantejo coses molt sovint; però estic vivint d’acord amb els meus pensaments i valors.
Diuen que res en aquesta vida ve per què si, i que tot el que et passa, és, perquè en treguis algun aprenentatge. Tot i la tristor que a voltes omple el meu cor, prenc nota dels últims esdeveniments i espero haver après el suficient.

Avui em pregunto si ha valgut la pena tornar a engegar el bloc i la resposta és un si ben sonor.
Ja no tant sols pel que pugui publicar, si no pel que puc arribar a escriure en moments com ara mateix: estic a un tren en direcció a Barcelona, amb la meva nova llibreta de pensaments, vomitant idees i impressions a sobre el paper.

La meitat de les vegades que faig això, res de tot això acaba publicat; però a mi em va molt bé per ficar ordre al meu cap.