ESTIC VIVA. EL TÚNEL NO HA POGUT AMB MI.

No sé si recordareu el meu post :  DEIXAR-ME ATROPELLAR……

He seguit caminant durant hores, dies, setmanes entre les pedres. M’he torçat els turmells vàries vegades, porto llagues als peus; però des de que em vaig creuar amb aquell tren i vaig saber que allà dalt hi havia una sortida, no he parat. A voltes he descansat unes hores , però l’ànsia de trobar la sortida, de veure per fi la llum del dia ha estat mes forta que jo, i m’ha aguantat en aquesta terrible aventura dins el túnel fosc.

Fa  forces dies vaig començar a notar que alguna cosa estava canviant a l’interior d’aquell enorme túnel. Corria aire fresc, nou; la humitat seguia essent molt elevada, potser més i tot però la temperatura també anava pujant agradablement.

Si fins aquell moment, després de creuar-me amb el ten de baixada, havia caminat amb unes forces renovades i un afany nou; en adonar-me dels canvis que hi havia al túnel ja va ésser d’autèntica follia.

Cada dia pensava en que segur que ja era l’últim d’ésser allí dins , però no arribava mai a la fi.

La veritat es que no se quants dies han passat des de  que em vaig creuar amb el tren, no se distingir el dia i la nit, a no ser que a vegades senti el cant d’algun ocell. Però cada dia he donat gràcies al fet de no caure en la temptació de tirar-me sota les rodes d’aquell tren, tot i la meva desesperació he mantingut la meva esperança i el meu pas ferm.

Divendres vaig començar a veure els rocs que em malmetien els peus i vaig seguir caminant follament fins dissabte que, amb els peus sagnant, vaig veure la llum, al fons, encara lluny…

No us podeu imaginar la meva alegria, tot i que de cop i volta vaig començar a pensar en tot lo que m’havia passat, en que no sabia el temps que havia perdut allí dins i que no sabia on sortiria; els dubtes em varen aclaparar durant hores. Però vaig seguir endavant, volia arribar a la sortida encara que un cop a fora  em moris.

Avui he vist la sortida al meu abast, estava allí, a uns 500 metres. La claror m’ho feia veure tot borrós. Però tots els dubtes s’han esvaït de cop de la meva ment.

Estava viva i veia la sortida del túnel al meu abast.

Sóc feliç, molt feliç.

Demà ja intentaré ficar en ordre les meves idees i pensaments, ja intentaré esbrinar el temps que he  perdut en realitat.

Avui el que puc afirmar és que sóc una persona nova, i el més important, estic viva i soc molt feliç.

;)

.

Entrades relacionades:

S’ha acabat el bròquil! Toc-toc… Malson… Dormilega.