Per sort, per sobre dels núvols, sempre brilla el sol.
Ahir vaig anar a la psicòloga i li vaig explicar el meu canvi dactitud i dànims. El seu consell davant daixò va ser que em controlés aquesta eufòria tant com pogués.
Les seves paraules exactes van ser: A què quan estàs molt deprimida lluites per animar-te?, doncs ara has de lluitar igualment per no estar massa eufòrica. Daquesta manera, aconseguiràs estar més estable.
Sé que no és bo estar tant eufòrica, doncs com més amunt pugi, més alta serà lalçada des de la que cauré, però jo crec que aquesta eufòria està provocada per les ganes de què les coses em comencin a rutllar bé. Probablement jo hi he de posar molta energia per aconseguir fer una cosa tant simple com sortir cada dia de casa, i això em provoca aquesta eufòria, que no és més que les energies que necessito.
Com deia abans, Sort que el sol sempre està per sobre dels núvols…. Encara que no el veiem…
Per cert, ara mateix acaba de sortir de darrera daquesta immensa nuvolada. Amb el sol, crec que arriba el vent.
;)
Comentaris
18 respostes a «ESPERANÇA.»
la foto és ben bonica, amb els núvols apartant-se :) la psicòloga té raó, l’eufòria és perillosa, perquè tampoc pot durar eternament, però les ganes de fer coses, de sortir al carrer i de pensar que el sol hi és encara que no el veiem crec que és el millor símptoma de canvi.
un petó tranquil
El contrast és brutal, eh? en un mateix núbol veiem el sol net, maco i brillant, i les sombres i tempesta de l’altre banda. Curiósa foto! Fa que pensarrrr
Aquesta foto sembla apocalíptica, i estic d’acord amb la psicologa, la euforia desmusarada solament porta a una caiguda desmesurada. Ho se per experiencia ;).
És brutal, la foto, molt metafòrica i adequada pel post¡ I repetiré el que diuen els altres, però bé: estic d’acord amb la psicòloga, s’ha de controlar l’eufòria. Ara bé, támbé crec que has d’aprofitar aquestes bones energies que tens ara, que se’t quedin gravades, que sàpigues que realment la vida val la pena així. I sempre tindràs un raconet de sol al rebost per quan el necessitis. Muas
valeps..ho han dit tot. Estic d’acord amb tot. I la foto és realment brutal!
Vosaltres si que sou brutals!
Us estimo!!!
Segueixo mig eufòrica, però ara ja em controlo… jejejeje
Estic escoltant Mammas and the pappas. Mhas permès entrar a la teva vida. Mhe animat a escriure dues ratlles.
Des de la perspectiva que ledat em dóna i la sensació de no haver aprofitat el temps et vull dir que no et controlis massa, viu el moment, aquest no tornarà
Una abraçada.
Rafel, Jo també tinc una edat, també sé que les coses no tornen. El meu dolor més gran és segurament, haver perdut molts moments, per no parlar d’anys o dècades… el haver deixat molta gent enrera… el haver comès tantes equivocacions que amb l’edat que tinc ara, m’he de construir la meva vida de zero, com si d’una adolescent es tractés; he de començar a crear-me nous vincles que m’uneixin a aquest món, els que he utilitzat fins ara, han resultat no ser vàlids.
És molt complicat tot plegat… Però encantada de tenir-te per aquí!
Un somriure i un petó!
uo donot ja hem pots sentir al a meua web
donot agregam un moment, avore pk no et va
rafab@telefonica.net
rafa, no faig servir msn…
encara no et va?
quan clikes al link, et surt el reproductor, si tens windows por el media player, i has desperar a kes baixe. Si no tens windows obrel en el teu reproductor habitual.
Fem una cosa… mirem d quedar mes, i aixo t´ajudem nos. a controlar la euforia! ;)
Molt maca la foto, i molt maco que facis un post com aquest.
Em sembla una Molt bona idea… jejeje…
Aquesta setmana ens veiem, no? La fira no dura dia i nit, No?
tenir energia ens fa sentir molt vius, i és bo…
però potser no està malament cercar el terme mig.
però t’entenc; amb el sol també m’entra l’activitat, les ganes de fer coses…
:-)
Tinc una amiga que va passar un època així, tenia unes pujades inesperades d’euòria i engeva mil cose totes a una i després de colp queia cap avall, al final va entrar en un estat de depressiu prou gre ( també perquè al seu voltant havien succït algunes coses greus). A la fi s’ha recuperat i ara està bé, però de tant en tant quan la veig així una miqueta llançada li pose la mà la testa i li faig : va a poquet a poquet, eh de sobte no! Ara de tant en tant la veig que ho fa ella i li funciona. :) crec que és bo sentir-nos eufòrics i gaudir-ne d’eoixe estat, però sempre que esixe estat no ens conttole a nosaltres. Ara sempre mai es pot estar en constant quilibri, això és clar, però si podem intentar-ho. Per cert sempre m’ha afradat molt la teua balena, quan l’he vista per altres pàgines;) em cau molt bé. Gràcie sper la visita i fins ara . Una abraçada :)
Jo tinc unes proves x la diputacio divendres, aixi q rondare x alla des de div al mati, ja quedarem en alguna cosa no?
Ok. Denke.
Si t’animes a venir a la xerrada aquesta, m’ho dius;
Joan. Jo porto dos anys així… bé així exactament no, estava molt pitjor… Si comparem ara estic molt bé!
La balena és obra del Salva, i si que és simpàtica. T’has llegit la seva història? Està a dalt de tot del menú. És una balena per fer somriure…