EM SUÏCIDARÉ…. QUAN TINGUI TEMPS.

Vaig trobar el senyor Miralles al pont que creua el riu i divideix la ciutat de les afores.

 

Feia gairebé deu anys que no el veia; des d’aquella nit en què va dir fermament que la seva idea era suïcidar-se. Recordo que aquella vegada hi havia diverses persones, però que va ser a mi a l’únic que li va cridar l’atenció, aquella declaració. La resta dels que estaven en la reunió coneixien a Miralles una mica millor que jo, i pel que van dir, després de què ell es retirés; l’home solia expressar molt seguit la seva afinitat envers aquesta determinació, i que per això ja ningú no li feia cas. A més, segons em van comentar, mai no li donava to de tragèdia a la seva declaració.

– Miralles. Em recorda?

L’home prim, de mirada malenconiosa i transparent, es va quedar callat i va recórrer la meva figura amb la vista.

– Ens vam conèixer en un sopar a la casa de l’Octavi Pau, la nit que…

– Ah, sí. Com va aquesta gent?

– No sé senyor. Fa temps que no els veig.

– Això va ser fa com deu anys- va dir Miralles, i va tornar a clavar la seva mirada al riu fosc.

– Sí. Més o menys deu anys.

– Quines coses – va exclamar – i com em recorda vostè després de tant temps?.

– Bé, aquella nit vostè havia parlat de suïcidi i a mi em va cridar l’atenció que…

Miralles va interrompre el diàleg amb un riure amb prou feines sonor – Clar, vostè creurà que jo m’acomiado així a les reunions, perquè els presents no m’oblidin.

Jo vaig somriure – No, però de ser així li ha donat resultat. Jo recordo el moment en què vostè es va posar dempeus i amb tota la serietat del cas va dir que es retirava, perquè s’anava a matar.

– Sí. I ara estarà pensant: aquest vell és un cretí mentider.

– No. Sens dubte que no. Vostè tindria les seves raons. M’alegra veure que ha canviat de parer

Miralles va tornar a mirar-me i va respondre alguna cosa torbat – Qui li ha dit això?- Tot seguit girà el cos per quedar d’esquena al riu i davant meu.

– Bé… Han passat deu anys.

– Vostè es creu que és tan fàcil!… Que un diu vaig a acabar amb això i acaba així com així!… Jo vaig néixer amb aquest sentiment; de petit vaig anar a parar l’hospital tres vegades per saltar des del bressol al pis. La meva mare, molt religiosa, tractar en va d’inculcar-me la convicció que aquest tipus de determinació està a les mans de Déu. Amb el pas del temps la vida es va anar complicant i, com li deia, les coses no són tan simples.

– Entenc.

– Els meus pares necessitaven que jo treballés i així ho vaig fer. Quan ells van morir en l’accident de l’estany, jo vaig poder elegir. Vaig tancar totes les portes i vaig obrir la clau de gas. Vaig buidar un flascó de pastilles al meu estómac i em vaig beure l’ampolla de whisky que tenia preparada per a aquella cerimònia.

Miralles notava que jo seguia atentament el seu relat a mesura que el sol s’ocultava a la seva esquena i desapareixia al riu.

– Alguna cosa va sortir malament. Vaig escoltar un fort esclat; va haver de ser el meu maleït costum de fumar abans d’anar-me’n a dormir. Vaig estar inconscient per més de sis mesos. Quan vaig obrir els ulls la vaig veure a ella, gairebé una aparició bíblica. Una dona morena, amb somriure plaguda i unes mans suaus; molt suaus, com la seva manera de parlar.

Miralles es va quedar en silenci un instant, va encendre un cigarret i va continuar el relat.

– Era una infermera, i diuen que em va cuidar com ningú no ho hagués fet durant tant temps. El cert és, que em vaig casar amb ella i que amb ella vaig tenir un fill. Vaig aconseguir un nou treball i vàrem viure més de cinc anys en una petita casa que ella feia semblar grandiosa. Un dia es va cansar de cuidar-me i se’n va anar portant lluny de mi al meu fill.

Jo no em vaig atrevir a comentar tot allò més que amb una ganyota o l’arqueig de les meves celles.

– Quan tornava a estar preparat per fer-ho altre volta, vaig ser elegit representant dels meus companys a la feina. No vaig poder deixar-los sols. Vaig intentar que em fessin fora, exigint l’impossible i això va ser pitjor. La patronal em deia a tot que sí, i els nois es creien que jo era un heroi en comptes d’un simple suïcida buscant que el retiressin del joc. Al final em van poder despatxar, però ja havien passat cinc anys més. En aquell temps va ser la reunió on ens vam conèixer.

Vaig somriure com ho faria un espectador veient-se entrar a la pel•·licula.

– Aquella nit vaig arribar a casa meva i vaig decidir fer una nota. Un escrit. Entén? Un suïcidi sense deixar una nota no serveix. Bé, no importa, la qüestió és que vaig advertir que no hi havia ningú a la meva vida com perquè llegís aquestes línies. Així que la vaig escriure i li vaig portar a un amic que feia molt de temps que no veia. Ell la va llegir i em va demanar que li donés uns dies. Jo no estava tan amoïnat, així que vaig fer el que em demanava.

Miralles va consumir la resta de tabac que li quedava a la pipa i va fer caure la brasa a l’aigua, apagant-se en la foscor de la nit.

– Tres dies després, aquest amic,va arribar a casa meva per comentar-me que la meva espècie de testament immaterial, havia estat llegit per un editor que estava molt interessat, en què jo li ampliés les meves notes per ser compilades en un llibre.

Miralles em va mirar amb desgana i va donar un sobtat gir per quedar novament de cara al riu; que ja no es distingia de la resta del paisatge nocturn.

– I aquí estic.

– Avui és el dia?- li vaig preguntar amb cert temor.

– Avui? Avui, no impossible. Demà tinc una reunió en una llibreria… El contracte… No sé, potser després d’acabar el meu últim llibre…

– Bé, m’alegra… Vull dir, vostè està bé, no?

– Estic resignat. Sap què, ja estic vell. Potser tots siguem suïcides resignats que ens sorprengui la mort.

Miralles em va donar la mà i es va retirar amb pas tranquil vorejant el fluid constant dels llums que creuaven el pont.

Per uns minuts, em vaig quedar així: mirant el riu que ja no es veia, al lloc precís on el senyor Miralles, feia un instant, havia estat, potser, pensant coses semblants.

 

 

 

 

 

Potser tot suïcida justifiqui la seva acció en la por que causa la possibilitat que la mort el sorprengui a un. Pot ser que sigui l’única elecció de vida que els quedi als qui en la vida no van poder elegir mai.

 

Potser tot arreli en la falsa fantasia que la vida viatja per la carretera de les grans decisions i no pel camí estret i polsós de les petites eleccions.