Ara que tothom ha marxat de vacances i només quedem tu i jo aquí…
En la intimitat que aquesta solitud comporta, mentre gaudim de la llum de la lluna i de la frescor de la nit; deixa’m fer-te còmplice meu i explicar-te el somni de laltre dia.
Sembla ser, que el lloc on el somni es desenvolupava, era un immens dormitori com els que hi ha a refugis dalta muntanya. Tot i que fa molt temps que hi vaig anar, juraria que era dalt de tot del refugi de la Renclusa, camí de lAneto. Si has passat per allí, sabràs que la part de dalt està preparada per a què molta gent hi pugui dormir. Cada un posa el sac de dormir al costat de l’altre, sobre les tarimes que hi ha a banda i banda de la cambra, i el resultat és, que acabes dormint al costat dun complet desconegut.
Si no hi has anat mai has de saber, que la idea de creuar aquella glacera desconeguda i de fer un pic de 3.404 metres; amb el perill de les esquerdes, el tenir que calçar-te els grampons i de saber utilitzar el piulet en cas de necessitat, fa que tinguis els nervis a flor de pell. Però a més a més, si aquesta és la primera muntanya daquestes dimensions que puges, els nervis es converteixen en dubtes i els dubtes amb inseguretat.
Doncs bé; el que et deia… Vaig somiar… amb tu. No era el teu físic, però si la teva ànima, la que estava dins el cos que em va seduir. Estàvem al refugi de la Renclusa, a 2.100 metres dalçada, no ens coneixíem, però tots dos intentàvem dormir. Lun al costat de laltre.
Curiosament no recordo que hi hagués ningú més dormint; tot i que segur que era ple; sempre ho està.
Jo veia la teva silueta al meu costat i tot i que estava mig adormida, notava una forta necessitat de tu, que estaves allà. Sentia la teva presencia, notava la teva escalfor… i això mexcitava.
Sóc tímida per naturalesa i la por, em feia quedar-me quieta, donar-te lesquena i desitjar.
Saps quan el desig és tant fort que sembla que tot tu estiguis a punt dexplotar? Doncs així estava jo. Però per sort tu et vas començar a acostar; poc a poc, primer una carícia al cabell, després a la galta… El meu baix ventre estava com electricitat i una forta pressió interior em va fer girar cap a tu. Una mirada, una abraçada, un petó clandestí i daquí ja; amagats sota les flassades, la més absoluta passió. El meu sexe, la teva pell. Un munt de sensacions extasiants i secretes, esclataren al entrar en contacte els nostres cossos. Tendresa, suavitat, amor, passió, dolçor, exquisitat, delicadesa, entusiasme, afecte, estima, amistat…
Et vull tornar a veure; i aquest cop de veritat…
Aquesta nit mentre dormi, testaré esperant….
Comentaris
11 respostes a «Ara Que Ningú Ens Escolta…»
D’això… perdona, l’altre dia… Normalment em surt més bé. Estava cansat, no m’ho esperava…
Ah, i sobretot… no ho expliquis a ningú.
Que insegurs que sou els homes! Pero no tinguis por… queda entre tu i jo…
No patiu que aquí no hi ha ningú més, eh?
Està totalment desert.
Si, Jun… Per això he aprofitat l’ocasió per explicar el somni. Tothom a marxat de vacances… Crec que Només quedem tu i jo… :D Ah! i el Manel…
;)
doncs bé, jo hi sóc però no hi sóc, així que no diré res… :P
besades!
Tu estàs molt i molt lluny!!! Amb el preciós d’en Yago!!!
jo ja he tornaaaaaaaaaaat!!!!!!!!!!
holaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa!! XD
Ei! Hola! T’hem trobat molt a faltar!
Ja començeu a arribar! Que guai…
Eos,
La darrera vegada que vam estra allà on dius era al hivernal..a -25ºc i colgats de neu…per sort, possiblement, van ser les traces del record dels vostres calors els que ens van mantenir en vida…suposo.
La propera vegada miraré de posar-me al costat teu i no sentir el pallúsa del meu company suat roncar com un trujot!
Jajajajaja…. Molt bo!!!
Quan jo hi vaig anar no feia tant fred!