ÀNGEL DE PLÀSTIC.

ATENCIÓ: No Apte Per A Menors!!!

Fes clic a SORTIR en cas que no tinguis la majoria d’edat legal.

Treballant a la fàbrica de plàstics, vaig conèixer una noia molt curiosa. Els seus cabells eren foscos com una nit sense lluna al mig d’un bosc i la pell se li veia blanca com si mai haguera vist la llum del sol.

Vestia sempre de negre i no parlava pràcticament amb ningú. Feia la seva feina, en silenci i posat trist; sense preses, però constant. Tot i que allí dins, vestia la bata blava com les seves companyes, ella desprenia un aire especial.

Poc a poc vaig anar agafant el costum de mirar-la des del despatx. La situació alta d’aquest, em donava una vista general de tota la nau i un lloc immillorable per a observar-la. Ensorrada entre munt de papers, l’observa a ella, rodejada de plàstics de diferents colors. Mentre feia tota la paperassa, em delectava amb els seus moviments. La veia agafar els fins plàstics de colors i col·locar-los a la màquina que en feia les bobines.

Sense adonar-me’n vaig començar a esperar ansiosa que ella arribés, i no marxava de la feina fins que ella ja ho havia fet. La contemplava creuar tota la nau fins que sortia per la porta. El seu caminar temorenc i el seu aspecte sinistre feien que semblés què en lloc de caminar; ella, com s’hi fos un àngel, flotés.

No recordo com va ser, que la vaig començar a seguir quan sortia de la feina. Ho feia a una distància prudent, per assegurar-me que no em veia. Normalment anava sempre directa a casa seva i després jo esperava que obris la llum del seu pis i marxava.

Els dissabtes al matí, tot i que la fàbrica estava tancada, jo hi tenia que anar per deixar les comandes de la setmana a punt per dilluns al matí. Un d’aquests dissabtes, però, em va passar quelcom molt especial.

Quan ja havia obert la porta i em disposava a entrar, vaig sentir com m’empenyien cap a dins i tancaven la porta. Quan em vaig girar, tota confosa, per veure que dimonis passava; la vaig veure allà.

Va començar a parlar-me molt suaument; la seva veu era extremadament dolça. El meu cor em bategava molt fort, mentre ella m’exigia una explicació del motiu per la qual la seguia cada dia. Cada paraula que sortia dels seus llavis carnosos eren per a mi poesia.

Em vaig quedar allà palplantada sense dir res, escoltant la seva veu; no escoltava el que em deia, gaudia dels sons que emetia. Estava realment obsessionada amb aquella noia i ara la tenia allà!

De cop va callar, em va agafar la cara amb les mans i arrapant el seu cos al meu, em va començar a besar amb una passió i una força extremadament excitant.

Vaig tancar la porta amb clau i d’una empenta la vaig tirar sobre una muntanya de plàstic que havia sobrat i estava allí per reciclar. Allí ens vàrem seguir petonejant i acariciant, mentre ens arrencàvem la roba. La desitjava com mai abans havia desitjat a ningú i quan vaig sentir els seus dits obrint-se pas sota les meves calces, vaig creure morir; esgarrifances de plaer varen recórrer el meu cos.

La meva mà va buscar el seu sexe per sota de la llarga faldilla negra i en notar que estava tant o més humida que jo, vaig embogir de passió. Desitjava degustar els seus fluids més íntims; omplir-me del seu gust i fer-la gaudir.

Ens vàrem rebolcar sobre les tires de plàstic i gaudírem de tot un matí de sexe genial.

L’olor de plàstic barrejada amb l’olor de sexe era una barreja explosiva. La seva pell blanca i suau, enganxada a cada mil·límetre de la meva pell, va entrar a formar part del meu cos i ens fonguérem en un èxtasi llarg i plaent.

Després de quatre hores fent l’amor, va dir que tenia que marxar; es va rentar la cara i les mans, es va ficar el seu vestit de gasa negra i després d’ajudar-me a recollir tots els plàstics escampats, va agafar una de les bobines petites de plàstic, la va guardar a la seva bossa i em va dir – Aquesta me l’emporto per la pròxima vegada – Em va fer un petó a la galta i va sortir.