Les contradiccions que m’omplen el cervell (i el cor) un dia d’aquests em faran tornar boja del tot.
Un dia estic ben feliç i contenta amb el que tinc, de cop m’arriba un mail que ha viatjat 4000 km i em fa dubtar de tot.
Un mail que em fa recordar els salts que em feia el cor fa no gaire temps, i el cor, en recordar-ho, torna a bategar ràpid i emocionat. Un mail que em fa recordar tots els somnis de l’estiu.
No tinc res a les meves mans. Ningú a qui això li pugui interessar. O si?
Dubtes altra vegada.
Que volem?
Un sabor agredolç m’omple la boca. Em ve de l’ànima.
Tantes suposades vides, tants suposats coneixements i encara dubto per tot i no se reaccionar. Mai es té la seguretat d’estar fent el que has vingut a fer, de què això o allò és el correcte per tu.
Queda temps, no hi ha pressa, però seria bo aclarir el que vull abans no faci un pas del que després em pugui penedir.
No vull fer mal a ningú, i clarament, no vull tornar a patir…
Però…
Em mereixo somiar amb què el meu món sigui millor, oi?
Em mereixo perdre la part agre, em mereixo una mica de dolçor.
He de perdre la por.
La imatge és d’aquest bloc, on ensenyen a fer gelatina de llima, maduixa i magrana.
L’altre és d’aquí on et diuen com fer licor amb les magranes.
Intents de treure-li la part agre al sabor agredolç de la magrana?