No sé si recordareu el meu post : DEIXAR-ME ATROPELLAR……
Aquest ve a ser, el desenllaç daquella situació.
He seguit caminant durant hores, dies, setmanes entre les pedres. Mhe torçat els turmells vàries vegades, porto llagues als peus; però des de que em vaig creuar amb aquell tren i vaig saber que allà dalt hi havia una sortida, no he parat. A voltes he descansat unes hores , però lànsia de trobar la sortida, de veure per fi la llum del dia ha estat mes forta que jo, i mha aguantat en aquesta terrible aventura dins el túnel fosc.
Fa forces dies vaig començar a notar que alguna cosa estava canviant a linterior daquell enorme túnel. Corria aire fresc, nou; la humitat seguia essent molt elevada, potser més i tot però la temperatura també anava pujant agradablement.
Si fins aquell moment, després de creuar-me amb el ten de baixada, havia caminat amb unes forces renovades i un afany nou; en adonar-me dels canvis que hi havia al túnel ja va ésser dautèntica follia.
Cada dia pensava en que segur que ja era lúltim désser allí dins , però no arribava mai a la fi.
La veritat es que no se quants dies han passat des de que em vaig creuar amb el tren, no se distingir el dia i la nit, a no ser que a vegades senti el cant dalgun ocell. Però cada dia he donat gràcies al fet de no caure en la temptació de tirar-me sota les rodes daquell tren, tot i la meva desesperació he mantingut la meva esperança i el meu pas ferm.
Divendres vaig començar a veure els rocs que em malmetien els peus i vaig seguir caminant follament fins dissabte que, amb els peus sagnant, vaig veure la llum, al fons, encara lluny…
No us podeu imaginar la meva alegria, tot i que de cop i volta vaig començar a pensar en tot lo que mhavia passat, en que no sabia el temps que havia perdut allí dins i que no sabia on sortiria; els dubtes em varen aclaparar durant hores. Però vaig seguir endavant, volia arribar a la sortida encara que un cop a fora em moris.
Avui he vist la sortida al meu abast, estava allí, a uns 500 metres. La claror mho feia veure tot borrós. Però tots els dubtes shan esvaït de cop de la meva ment.
Estava viva i veia la sortida del túnel al meu abast.
Sóc feliç, molt feliç.
Demà ja intentaré ficar en ordre les meves idees i pensaments, ja intentaré esbrinar el temps que he perdut en realitat.
Avui el que puc afirmar és que sóc una persona nova, i el més important, estic viva i soc molt feliç.
;)
.
Comentaris
5 respostes a «ESTIC VIVA. EL TÚNEL NO HA POGUT AMB MI.»
ets un bon motiu per somriure.
felicitats donot!
Viscaaaa!!
I si hi ha més túnels, ja sabem que pots.
M’ encanta notar tant d’ optimisme. La cruesa de la realitat i moltes vegades el tel que aquesta ens posa als ulls fan que no veiem la boca de sortida d’aquest túnel. Tú l’ has vist i això és el que compta!
Enhorabona, preciositat!!
Sigui veritat o no, almenys ara que has fet la foto, la podràs penjar a la paret i mirar-la de tant en tant per saber que i és, la sortida vull dir.