Estic asseguda al sofà mirant la televisió, quan de cop, sento que el cor se maccelera sense cap motiu aparent.
Intento tranquil·litzar-me i analitzo els meus pensaments. Que mha portat a tenir de cop i volta aquest neguit? En què estava pensant en aquest moment?
Per més que intento trobar el causant de larítmia, no sóc capaç de trobar-ne cap indici. No és el primer cop que em passa, durant els últims dos mesos mha estat succeint amb assiduïtat.
Em fa por anar al metge i que maugmenti la dosi diària, després tornaria a ser una morta vivent donant volts, sense destí, pel jardí. No li vull donar motiu per seguir dopant-me. Però si això continua així, potser algú se nadonarà. A les hores estaré perduda. Altre cop.
He de controlar els meus nervis. Les pulsacions del meu cor. Els gestos de la meva cara. La meva mirada. Res en mi ha de delatar el que mestà passant. Segur que si no em moc gens ningú se nadonarà.
– Aneu passant cap al menjador, el dinar ja està a punt diu la zeladora que exercia la vigilància durant aquell torn.
No mhe de moure, i ningú se nadonarà. Estic bé, no em passa res. Mhe dauto-convèncer daquest fet.
– Senyora Domènec. Que no em sent? A taula si us plau
Només és una arítmia, no són ni nervis, segur que si em moc un xic endavant i cap a darrera, marxarà i ningú ho notarà. Estic bé. No es nota res…
– Senyora Domènec! Contesti! Per què es gronxa? Que li passa? La zeladora es fica de peu i fa un senyal a l’infermer Porteu els tranquil·litzants! Torna a tenir un atac!
Estic bé, segur que ningú ho nota, estic bé, ja em passarà aviat, ningú se nha adonat, no em punxaran, aviat serà hora de menjar, mhe de tranquil·litzar…
– Senyora Domènec digué la zeladora mentre era mossegada i masegada per la pacient – Aguanteu-la fort que així no la puc punxar.
No em passa res, ningú se nha adonat, ara ja dec estar millor… no sóc una pertorbada mental. Ja estic bé….
Comentaris
9 respostes a «Alienació Mental Transitòria.»
Segurament tots ens hem sentit uns bojos per al mon algun cop…
o… no?
Uff… sense paraules… genial! ;)
A mi últimament em passa… se m’accelera el cos i només tinc ganes de sortir correns. Gràcies que no em tenen tancada, i desgràcia que en sé les raons… :D
Ganes de sortir corrents, Joanaina? Cap a on correries?
Gràcies Silenci.
Denke, segurament tots tenim moments de bogeria. A vegades costa mantenir la calma… Per més que ens repetim un o deu cops: Però jo estic bé, a mi no em passa res, no tinc cap problema…
Sembla mentida el que pot arribar a fer la imaginació… un dia em vaig trobar com una espècie de carn sangonosa enganxada en una part del cos. Em va començar a entrar un mareig bestial, em va baixar la tensió de cop i em vaig haver d’estirar… em pensava que em moria… tot perquè estava convençut que tenia una malaltia mortal… em trobava malament realment, però m’ho havia fet tot jo. Quan vaig veure que només era uns fils humits que m’havien quedat enganxats després d’eixugar-me amb una tovallola vermella em va passar tot.
coi, kin mal rollet mha donat
jajajaja…. cunt… Quin mal rollo, la veritat. Quina neura!!
A tu Berta que és el que t’ha donat mal rollet, El meu relat?
Senzillament no sé que dir Donot… És dur possar-se a la pell de la protagonista…
Ja ho tenen molts dels meus relats curts, això!