Quant has perdut fins i tot les calces… Et dóna la sensació que no pots perdre res més… Però si. Sempre es pot perdre més.
En els darreres setmanes he perdut un munt de coses molt importants. He perdut a la meva gata, a un bon amic, la meva credibilitat, i més coses que no venen al cas explicar aquí i que la gent implicada ja sap.
Semblava que després d’haver acceptat tot el que m’ha vingut amb un somriure més o menys gran, les coses em començaven a anar mig be… Fins i tot he somiat que amb la sort que estava tenint aquests darrers dies amb temes econòmics, hauríem de fer una euromillon d’aquestes a veure si també em tocava….
De moment no…
A més, s’acosta una altre pèrdua dolorosa. I jo ja no se com encarar tantes pèrdues en tant poc temps.
En Fera, crec que està marxant… No menja, només beu. I jo he de decidir si deixar que la natura segueixi el seu camí o començar a dopar-lo i allargar-li la vida (i el patiment).
La única via d’escapament que tinc ara mateix, és escriure històries i relats en aquest bloc.
Històries i relats, fruits de la meva imaginació.
Apart de les categories pensaments i dia a dia, res és realitat en aquest blog. No escric histories que em passin, res és verídic. Tot son somnis, desitjos, pel·lícules mentals…
No puc perdre també la llibertat d’escriure. No em demaneu que deixi de fer-ho. Si no us agrada el que escric. Oblideu el nom d’aquest blog, no el torneu a ficar al cercador. Veig com entreu i qui sou. Oblideu que existeixo… Això és casa meva.
No vingueu si no és a fer el bé… No vingueu a fer el xafarder. Torneu al facebook a fer això. (A mi allà no m’hi trobareu pas, ja)
Jo faig les coses el millor que puc, tot i que no siguin les més còmodes.
Jo respecto tant com puc els sentiments dels demés i no m’agrada fer mal. (tot i que a vegades no es pot evitar)
Deixeu-me somiar i aparteu les coses negatives del meu costat.
No té cap sentit seguir patint. Hi ha coses més importants… La vida són 2 dies i 1 ja ha passat.
Qui sap si demà serà el darrer dia on podrem gaudir del que ens envolta, no ens amarguem i ens fem mal!
Deixeu-me somiar… i gaudir d’aquest últims dies amb el meu gat.
Comentaris
4 respostes a «Deixeu-me somiar!»
Ets tant rica en matisos que no donc a bast ;-)
Com esta el Fera?
No sé per quines coses has passat… Tu ja saps que vals i els i les que t’estimen també ho saben… Cert oi? Va digues que si… si no ho dius avui ho tornaràs a dir… segur…
Llegeixo que també estàs de dol d’un amic? La vida es un Misteri i no sé pq a vegades s’entesta en fer-nos patir o nosaltres l’entomem patint no sé…
Ha estat potser el dol de la Kuka el que tenia moix el Fera? Com esta el Fera?
Petons guapa
Aquests darrers mesos dubto de tot, així que deixem dubtar sobre la meva vàlua. Tots tenim un racó fosc i no és agradable veure’l.
El Fera ha estat moix per el dol de la kuka, no havia estat mai sol. I encara està trist. Menja poc i té el ronyons fotuts… Però comença a estar un xic millor. He trobat un menjar, molt ric en proteïnes i vitamines, que li agrada una mica. :)
Però bé, té 15 anys…
Petons guapa.
No, no és agradable…
Es important però veure també el costat bo ;-) precisament perquè no és agradable veure el costat fosc… encara que de tant en tant calgui inclús per un exercici d’humilitat…
cara i creu de la nostra persona…
tot i que crec que ens construim més si ens agafem al costat bo…
Va bé que el Fera per un temps hi sigui… i si… si es gran un dia o altre marxarà però si de moment pot fer-te costat en aquest dol de la Kuka, Us acompanyeu…
Petons guapa
:)
Petons!