No Veig El Camí.

Després de passar dos anys a les tenebres, vaig veure la llum.
M’hi vaig rebolcar i rebolcar, per prendre agradables banys de sol i energia.
La vida, em va semblar bonica, Jo em vaig sentir bonica, la vida em va semblar interessant i jo em vaig sentir interessant.

Fa poc, però:

Un dia, al despertar, em vaig adonar que el sol no brillava… o si més no, no arribava a la meva finestra.
Vaig intentar fer memòria de quin dia havia estat l’últim que l’havia vist brillar.
Em vaig espantar… No ho podia recordar.

Per més que miro i veig que la claror està allà fora, no puc fer-hi res per arribar-hi. El meu cos està envoltat de parets molt altes, acabades amb punxes i trossos de vidre per què no pugui escapar.

Sé que he de sortir d’aquí, però no veig el camí.

Punxes


Comentaris

4 respostes a «No Veig El Camí.»

  1. Donot, has de venir més a Sant Pol, ja saps el que diuen: A Sant Pol, maduixes i sol. ;)

  2. De vegades, les coses són tan senzilles com pensar que pots volar…

    Tanquem els ulls plegats? :-)

  3. Avatar de sonia
    sonia

    Bonica
    No el veus però saps que hi és…
    I saps q a les fosques continues sent interessant..
    Segueix cuidan-te a la foscor…
    De la mateixa manera q va marxar…
    Tornarà… l’esclat de vida…
    Petonets

  4. Avatar de donot
    donot

    Tancaré els ulls i imaginaré que volo per Sant Pol… Un lloc calentó i agradable amb olor de maduixes…