Dissabte passat, vaig rebre i donar una de les abraçades mes sinceres i plena d’amor de ma vida.
El meu ídol de tota la vida, estava al mateix poble que jo! Quan el vaig veure em vaig posar tant contenta que vaig començar a saltar d’alegria, ell va baixar del cotxe i va venir corrent cap a mi a abraçar-me ben content!
Feia molt temps que no ens veiem! Va ser una sorpresa genial trobar-lo allà!
És el germà mes petit de la meva àvia, però té tant sols 4 anys que el meu pare.
A la família sempre diuen que cada X anys surt un bitxo raro con el Pep, o com jo…. Sempre ens ho han dit…
S’ha passat la vida viatjant i fent muntanyes. Una vegada me’l vaig trobar a mig de la glacera de l’Aneto, i mentre jo l’acabava de pujar, el va pujar i va baixar per un altre cantó, va fer no sé quants pics més i va tornar a pujar al pas de Mahoma. Dissabte em va explicar que aquell dia va fer 8 muntanyes de més de 3000 de per allà al voltant.
Allà dalt ens varem fer una foto, que tinc sempre a la meva habitació. És la única foto de família que tinc sempre amb mi. A la foto estem ma germana petita, el meu tiet Pep i jo.
Em comparen amb ell des de sempre, i això m’omple d’orgull i satisfacció, però:
Que mes voldria jo que ser la meitat de generosa que ho ha estat sempre ell… La meitat de carinyosa… La meitat de solidària… Ja m’agradaria tenir la meitat de coratge i valentia que ha tingut sempre ell, la meitat del seu bon humor, la meitat del seu seny.
Ja voldria jo, ser tant valenta i plena d’energia com ell, que als 74 anys marxa a fer un altre dels seus viatges, ara que encara pot, la ruta del Che!
Realment segueix sent el meu ídol…
Jo vull ser com tu, tiet Pep… de debò que jo voldria ser com tu.
T’estimo.