Vernissage …


Sense cap mena de dubte, a partir del tercer dia sense sexe, el seu cos començava a fer algun proces químic estrany, i segur que desprenia alguna mena d’hormona sexual, perquè semblava que la gent se n’adonés de les ganes que en tenia.

Era aquell típic dia que els treballadors que feien aquell edifici inacabable al final del carrer, li deien coses en passar per davant, el noi marroquí de la botiga, li somreia vermell i li demanava si tenia xicot, i algun que altre noi li deia alguna cosa també en creuar-se pels passadissos del metro.

Era un d’aquells dies què, en ser afalagada amb coses boniques, somreia  pel carrer. I en anar somrient encara estava més atractiva i atreia més l’atenció.

Anava de cacera i això es deuria notar.

Portava uns texans ajustats i una camisola de gasa fina. Es podia veure la forma dels sostenidor transparentada i el contrast amb el color de la seva pell. Anava amb sabates de taló alt, el cabell recollit en un monyo, però amb alguns cabells escapant-se que li donaven  un aire casual i desenfadat. Lleugerament maquillada i amb un suau toc de perfum.

Aniria a la vernissage del seu amic, i després no sabia ben be que faria, però sabia el que no faria, no tornaria sola cap a casa, així que la nit prometia.

El seu amic era fotògraf, i l’exposició era una feina molt interessant, 100 retrats de activistes socials majors de 60 anys. Una feina lloable, feta amb molt d’amor i molt gust, sense cap mena de dubte; però el que va trobar (tot fent el xafarder) a la sala del costat d’on s’exposava l’obra del seu amic, li va atreure molt més.

Era una barreja de fotografia i escultura. Trossos de imatges de noies amb corsés amb lluentons, envoltaven figures sense formes concretes però molt voluptuoses i sinuoses, que recordaven clarament el cos d’una dona, i s’aguantava tot plegat mitjançant gruixudes i aspres cordes de cànem.

Ella es va quedar embadalida entre aquelles peces tan sensuals, i quan va notar una ma a la seva espatlla va fer un crit bestial, doncs no havia sentit ningú arribar.

-Perdona, no volia espantar-te!

Es va mirar el noi que tenia davant, uns 34, 35 anys, 1,75, com a molt 70kg de pes, atlètic, musculat, cabell molt curt i escàs, ulleres, somriure vergonyós… ulls marrons.

– Oh! no importa – va parlar nerviosament ella, mirant-se al xicot de dalt a baix – m’he quedat absorta veien això.

– T’agradan? – Va seguir ell – son les meves escultures, demà inauguro la exposició.

– Em semblen molt interessants – va seguir ella nerviosa i anar caminant cap a la porta que separava les dues sales, aquell noi la posava nerviosa.

– Ja marxes? Jo que et volia ensenyar el proces d’elaboració… de fet, n’estic muntant una aquí darrera. La vols veure?

Ella s’ho va pensar un moment i de fet, a la vernissage del seu amic, ja sabia el que hi havia, així que no estaria gens malament veure el proces de creació d’alguna cosa tant misteriosa i diferent com allò…

Van anar junts a una petita sala que hi havia al darrera i el primer que li va sobtar en entrar va ser que la llum era vermella i tot estava molt fosc.
Va pensar que potser revelava les fotografies al moment per a poder muntar les peces. Feia una olor estranya, però li recordava a la olor de suor, o de… sexe.

Quan els seus ulls es van acostumar a la foscor va veure al terra, de 4 potes, una noia rossa nua, amb una cinta negra tapant-li els ulls. Duia també una mordassa i anava lligada de peus i mans amb cordes amb uns estranys i bonics nusos.
Poc més enllà n’hi havia una altra. Aquesta estava amb el cos tot envoltat per corda, i la corda feia dibuixos sobre la seva pell nua. Mostrava el seu sexe en primer pla i es podia veure com les seves cuixes i natges estaven d’un color rosat fosc.
Estava clar que havien estat assotades. Es veien les estretes marques d’un fuet o alguna cosa semblant i també uns dits marcats.
Però les dues feien cara d’estar extasiades i en pau… felices com si es tractés d’un joc.

Li va semblar una visió preciosa i a l’hora la va espantar molt. Que significaven aquelles noies allà?

De seguida ell li va començar a explicar que en lligar-les a elles, la passió i el desig que sentia, era una inesgotable font de inspiració per la seva creació i que mentre les assotava, lligava i follava, anava muntant les seves escultures. En aquell moment ella es va adonar del munt de cartró, fotografies i corda que hi havia pel terra.

– T’agradaria provar? – Li va dir ell amb un somriure trapella als llavis.

Ella va fer dues passes enrere i va dir: – No puc, gràcies, m’esperen al costat. –  i va començar a marxar cap a la porta de la sala.

Ell es va posar al seu camí i no la va deixar arribar a la porta, la va rodejar amb els seus braços, la va girar i mentre la tenia immobilitzada, agafada des de darrera, li anava xiuxiuejant coses a cau d’orella i li feia mossegades, petons i llepades al coll.

Ella, es va quedar com paralitzada, però no de por, sinó de desig. Va notar com el seu sexe es feia aigües i li quedava el tanga empapat.
Ell en adonar-se que ella no feia força per marxar, li va aixecar la faldilla per darrera i va buscar el seu sexe amb els dit, apartant les petites calcetes. I quan va veure la mullena que hi havia allà, li va donar un sonor assot a les natges i li va dir que ara li ensenyaria el que era l’art de fer l’amor!

En un moment la va tenir despullada i la començava a rodejar de cordes mentre l’anava llepant i mossegant. Ara un mogró, ara les natges del cul, ara el lòbul de l’orella. La feia girar i ballar al ritme de la passió.
Va haver-hi un moment que ella no va saber si era per el desig i la forta respiració, per les voltes o per la tensió, però va caure al terra, i ell en veure-ho, va anar corrents cap a la seva creació a mig fer i va començar a enganxar papers i cartrons, corda i cola!
De tant en tant aixecava el cap i la veia allà al terra tremolant de desig i aprofitava per arreplegar i premer més fort , aquí i allà, la escultura de paper…  Quan creia que aquella part ja estava acabada, tornava a ella i seguia llepant-la o assotant-la a les cuixes, el cul, la vulva.  Després seguia amb el seu procés de creació i tornava i la penetrava amb passió i força , per davant , per darrera, la boca…
La feia rodolar pel terra fred per follar-li els diferents forats.

Ella, gaudia de tot allò d’una manera que mai havia gaudit abans. Dolor, plaer, humiliació, sentir-se el centre del seu petit món en aquell moment. Veure lo important que era per ell en aquell instant.

Va perdre la noció del temps, i en algun moment, ell es va abraçar a ella i es va quedar adormida.

Quan es va despertar, estava sola. Les altres noies ja no hi eren. A davant seu una escultura preciosa… i una invitació per la vernissage del dia següent.

Va notar que les cordes que duia al voltant havien estat tallades i podia treure-se-les fàcilment.

Es va aixecar, va anar a on estava la seva roba, es va mirar al mirall que hi havia a la pared i va veure que a sobre el seu cos hi havia una altra petita obra d’art. Les marques de les cordes havien fet un curiós dibuix… Va somriure. Es va sentir una musa, i part de l’obra de l’autor.

Es va vestir, es va col·locar els cabells be, es va dirigir cap a la porta d’emergència i va sortir.

A la bossa, la invitació pel dia següent i al mòbil 10 trucades perdudes del seu amic fotògraf que no entenia per on havia desaparegut de la seva exposició.

 


 

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c