TANTO IBA EL CÁNTARO A LA FUENTE …

Tanto iba el cántaro a la fuente…que al final se rompió…

Avui m’he llevat trista, farta, sense gaires ganes de res i veient-ho tot un xic negre.

Sé que no tinc cap motiu en concret per estar així, però tinc una sensació a dins meu, que no la puc evitar, per molt que jo em repeteixi que estic bé; tinc amics, coses a fer…

Però em manca quelcom.

Estic farta d’esperar, d’amagar els meus sentiments, de tenir paciència i de ser comprensiva i tolerant. De sentir promeses que mai es fan realitat, de sentir un demà que no arriba mai i de fer-me il·lusions per coses que sé que mai es compliran.

És per això segurament que avui m’he llevat amb aquesta dita al cap…” tant d’anar el càntir a la font, arriba que es trenca ” o el que és el mateix; la paciència té un límit!

Bé, no sé ben bé per que ho dic tot això; Segurament es degut al cansament acumulat que porto de tantes nits sense dormir bé.

O potser és que la reeducació interior que estic realitzant durant l’últim temps, està portant noves coses a la meva vida, i coses que fins ara havia aguantat i tolerat (a costa de la meva autoestima), ara no les puc consentir per més temps.

Mirat així és un motiu per estar contenta, No?

Doncs apa! A fer coses que avui serà un altre dia intens!

;)

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c