MENTIDES…

M’acabo de despertar de una llarga ressaca…ahir no vaig fer res en tot el dia i he dormit més de dotze hores en un estat de coma profund.

Ara després d’un bany calent d’eucaliptus per netejar la resta de pols que queda dins els meus pulmons, puc explicar una de les neures d’ahir. Per que el que si vaig fer ahir, va ser pensar molt.

Crec que el tema mentides es mereix un post.

Jo sempre he pensat que la sinceritat ha de anar per davant de tot en les relacions amb els altres humans. Si li voleu dir mentides als gossos, no m’importa tant, però qui diu mentides a coneguts, amics, amants, familiars o el que sigui, em mereix ben poca consideració. (Els jefes no entren al pack, a ells se’ls hi pot dir alguna mentideta d’aquelles ”Estic fatal i no puc venir a currar, avui”)

Sempre he cregut, que qui diu una mentida petita, no és de fiar; doncs, Que farà amb les coses important?

No entenc aquesta gent que s’enreda en les seves pròpies mentides i que, quan se li van destapant, s’aferra a elles com si li anés la vida i segueix mentint; i cada vegada estan més ficats a la merda i no ho accepten ni rectifiquen.

Són gent orgullosa capaç de perdre amics, amors i bona part de les coses bones de la vida per que la gent no descobreixi que menteixen.

No tenen en compte que la gent no és tonta, per molt que de vegades fem veure que no ens en adonem.

Per bé o per mal, durant el transcurs de la meva vida, m’he trobat amb molts mentiders/es compulsius. He après a reconèixer-los (potser per que durant la meva infància i adolescència n’era una), i el que faig jo normalment és deixar-los fer, fins que en diuen alguna que em dol realment. Aleshores és quan els agafo per banda i els hi explico el que se. És en aquest moment, quan la persona mentidera en qüestió té la oportunitat de fer un acte de valentia i acceptar el seu problema o quan covardament pot amagar el cap sota l’ala i dir que el que jo dic és mentida i perdre una amistat més.

De totes maneres, no els reconec a tots; a vegades em trobo amb gent que, tot i que veig que hi ha alguna cosa que no és del tot clara, no m’imagino que sigui un mentider compulsiu. Aquests tipus de mentider són els més perillosos, són els que realment tenen la capacitat de crear dubtes i fer mal allà on van.

Ja sé que tots en algun moment en diem alguna, però que en penseu vosaltres sobre les mentides?

És humà equivocar-se, però també ho és el rectificar. Això és el que espero jo de la gent que tinc al meu voltant.

La foto es d’una instal·lació de Paul McCarthy, un geni que parodia constantment la ximpleria social. Un geni, que per cert fa una exposició ben aviat al centre d’art contemporani de Màlaga i que jo aprofitaré per anar-hi i de pas veure un amic amb l’excusa. Eh Gordi?

;)

 

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c