La Cita.

La cosa anava així: no hi havia manera d’estar al 100% i acabar de quedar amb ella.

Feia mesos que ho anaven posposant.
Quan no era un refredat, les angines el posseïen brutalment en el moment menys esperat. O tot just un parell d’hores abans de la cita, una passa de mal de ventre el sacsejava des del més profund del seu ésser.

Vàries vegades va telefonar-la per explicar el motiu, les altres amb un atac de vergonya li enviava explicacions de la situació amb un missatge curt al telèfon.

Amb massa vergonya com per donar la cara, les ultimes vegades; va decidir que hi enviaria el seu amic Pere, amb un ram de flors, per què presentés excuses de part seva.
Als dos dies, ell rebia una trucada d’ella agraint-l’hi les flors. Trucada, que aprofitaven per tornar a concretar una data per anar a sopar plegats. Sopar, al que tornava a anar en Pere, doncs ell es tornava a indisposar.

Finalment ella no el va tornar a trucar. Però avui; dos mesos després de l’ultima cita, rebia una invitació per anar al seu casament.
El nuvi? En Pere, evidentment.

Conclusió: Si deixes escapar el que la vida et va ficant al davant, un altre ho aprofitarà. Viu la vida!

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c