DURA REALITAT.

La tristor està guanyant camí.

Que fàcil seria ara tornar-se a enfonsar.

Deixar-se anar, ficar-se al llit i dormir durant uns quants mesos més.

Però no ho he de fer.

He de mirar a la vida a la cara i enfrontar-me a tot plegat:

 – No m’ha tocat la loteria.

 – Per molt gran que sigui l’estimació que sento per en Rafel, cada un té la seva vida i no hi podem fer res. Ha estat com retornar a la època més feliç de la meva vida durant dos dies, jocs, riures, bromes… El estar amb una persona que em coneix de debò i que conec de debò!  El tornar a conviure dos dies amb la persona que més m’he estimat en aquesta vida!  Potser haguera estat més sensat deixar el passat enterrat.

 – Les obres del pis no s’acaben, l’arquitecte no apareix i els diners s’han acabat.

Espero que com a mínim el dia 10 cobri lo del atur i que sigui un bon pessic, si no, no se que faré.

Divendres al vespre. Sola per voluntat pròpia, i trista…força trista.

Aquest cap de setmana buscaré tots els papers de les obres i dilluns aniré a enfrontar-me a la realitat. Tindré que anar a Ripoll a gelar-me de fred i a posar-me malalta dels nervis de veure  el problema  en que estic ficada.

Com costa tirar endavant!

tristor;

  Melancolía    Edvard Munch (1863-1944) 

Comments are closed.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox

Join other followers:

%d bloggers like this:
c