He caminat pel teu barri durant dues hores (12 quilòmetres) i, tot i que ni tant sols m’he acostat al lloc on pressuposo que vius, inventava la teva presència per aquells carrers.
He anat ràpid. Volia acabar i marxar d’allí. Imagino que ni tant sols hi eres; però la sola possibilitat de trobar-te o que m’estiguessis veient des de qualsevol lloc, em feia caminar més àgil.
En arribar a casa, a la dutxa, he seguit pensant en tu. Llarga i intensament. Com en vells temps solia passar.
Per un moment, m’agradaria tancar els ulls i transportar-me un xic al passat. Rebolcar-me una tarda de diumenge entre les flassades d’aquell hotel i apassionadament, sentir els teus llavis i el teu cos al voltant meu.
De moment, però, tinc els ulls oberts. Hi ha quelcom que no me’ls deixa tancar.
Comentaris
3 respostes a «Tarda De Diumenge»
Em sembla que el que no et deixa tancar els ulls és la crua realitat, que ha esdevingut ja massa forta per a lluitar en contra seva.
Així, Sort que no he perdut la capacitat de somiar amb els ulls oberts!
;)
Somies desperta i amb els ulls oberts mentre camines! Deunidó noia!
Tu tranquil·la, somiar és bo!