No se per quin estrany motiu en aquesta vida quan et manca un tipus de cosa, et manca totalment.
M'explico: Un any de sequera no ve mai sol, sempre és una temporada de sequera.
Et passa alguna cosa dolenta i acte seguit comença a passar-te un munt de coses dolentes..
Quan vaig fer el Camino de Santiago, el meu pare va estar a punt de morir atropellat, va estar tres dies a la UCI i a mi no em varen localitzar fins el tercer dia, per sort ell, després de mes i pico a l'hospital és va recuperar (tant sols ha quedat coix de per vida), però acte seguit van començar a morir familiars dels més estimats. en un total, 3 en un mes. Va ser un camino llarg i dur… i una retornada encara pitjor.
Quan alguna cosa comença a anar bé, tot comença a funcionar bé… però cal adreçar les coses per a que comencin a funcionar.
Si estas sol, atraus la solitud…
Si estas amb gent, atraus la multitud…
Si estas alegre, atraus els somriures…
Si estas trist, atraus la tristor…
Si no tens parella ningú es fixa en tu…
Si estas liat amb algú, et surten lios per tot arreu…
No sé com definir la barreja de coses que estic portant cap al meu costat darrerament.
Potser no és exactament el que necessito… però ho aprofitaré, tot. Tant lo bo com lo dolent.
Com deia aquella cançó: Sigueu benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum…
Per cert, el meu Pare farà el seu tros de camino aquesta setmana entrant, crec que a ell li va quedar l'espineta de sentir les meves explicacions mentre ell estava al Trueta i jo li explicava, i quan vaig tornar i li ensenyava les fotos. Crec que li farà bé al esperit (al cos, no se… perquè va ben coix el pobre!)
T'ho mereixes pare, igual que tots ens mereixem una temporada de llibertat, una de felicitat, una de sexe salvatge, de tranquil·litat, de bona sort i de penes….
És necessari sentir-ho tot per apreciar-ho.
Sigueu benvinguts, passeu, passeu, de les tristors en farem fum…