Llibreta de pensaments: dimecres 29 de desembre. 8.30h.del matí, al llit.
(Si voleu podeu escoltar la versió que a fet Elektro, juntament amb Postura69 del tema Entre dos mundos de Fangoria.
És el tema perfecte per aquest post… Ja sabeu: Per escoltar-la clickeu sobre el títol i sobrirà una nova finestra del vostre navegador, per poder-la escoltar mentre seguiu llegint!)
Crec que feia al menys dos anys que no enganxava un refredat com el que porto.
Vaig tornar diumenge de Ripoll que ja tossia un xic i em notava carregada, Abans de pujar a casa em vaig passar per casa de la Clau i després dunes copes de cava vaig venir cap aquí, em vaig fer un bany calent i a dormir.
El dilluns al matí, em vaig mig espantar; a mi em costa molt agafar febre. La meva temperatura normal està al voltant dels 35 graus i vaig arribar a 39 i mig. Ja em veia a lhospital amb pneumònia. Malaltia típica de la meva família…je je…
Encara no canto victòria perquè tot i que no tinc febre, tinc els pulmons fets un nyap.
Però al menys sembla que començo a tenir el cap un xic més clar, com per poder escriure més de tres frases seguides. Ja veurem quan el tindré prou clar per teclejar-ho al pc.
Que explicar del Nadal a Ripoll?
Bé, família, menjar, més menjar, vi, cava… regals….jejejeje
Divendres vaig sortir a fer unes copetes per veure els vells amics. Molts dells feia dos anys que no sabien res de mi. Moltes abraçades, ptons, bons desitjos i retrets….:( ¡Hasta aqui hemos llegado!
Ho sento molt nois, éreu la meva família, però quan us vaig necessitar em vàreu donar lesquena. Punt i apart. Vida nova.
Sé que probablement llegireu això com ho heu estat fent aquests últims mesos, més delicte per a vosaltres, heu estat veient lo malament que estava i no heu tingut esma de dir-me quelcom ni per aquí, ni per telèfon. Per què, Edu, jo he provat de trucar-te molts cops. Quants números diferents has tingut en aquests dos anys? Jo segueixo tenint el mateix …
A la resta de la colla, dir que us estimo, però que la nostre evolució ha estat diferent i no tinc gaire res a explicar que us pugui interessar, encara que si em llegiu, potser estic equivocada…
Canvi de tema:
El dia de Nadal, després del dinar amb la família, havia quedat amb lamor de la meva vida. Amb la persona que més mhe estimat i encara mestimo. Aquella persona de la que tant em costa parlar i escriure. La persona que em fa venir RECORDS Increïbles que encara ara em fan plorar o riure…segons quina part recordi .
Segurament el constipat que porto el vaig enganxar amb ell!
Vàrem passejar pel poble durant hores, amb un fred glacial, vàrem xerrar molt de com havíem evolucionat i realment està molt canviat. Ha crescut… Ja en té 28… Encara no havia complert els 20 quan la nostre història va començar… i seguim sentint amor lun per laltre.
Que dura és la vida a vegades. Estimar, ser estimat i no poder estar junts.
La nostre relació era malaltissa i el millor era acabar-la.
Però la veritat és que no ha acabat mai.
Està al aire, a lespera de que algun dia hi puguem tornar. Potser quedarà sempre aquí flotant o potser algun dia arribarà a la fi de debò. Com saber-ho! Progressió o estancament?
Us presento a un bon amic: En Rafel.
Espero que no estigui tant constipat com jo!
;)
Comentaris
4 respostes a «PROGRESSIÓ O ESTANCAMENT?»
Ehiiiii…. Que tal?
Espero que lo estes pasando en grande!
Ptonets maco…
Resulta dur a vegades enfocar i resumir les raons de una realitat, l’actual, però està bé fer-ho amb sinceritat. El problema, si, el problema és que no ens han educat per ser sincers, i quan ho som resultem sovint mancats de tacte o quan en tenim l’altre persona no està acostumada a escoltar veritats.
I es que no tenim altre remei que sincerar la vida, sinó, potser ens oblidarem de viure-la!
Si he après quelcom en aquests dos anys de depressió i d’estar tancada en mi mateixa, és exactament això, a ser sincera amb mi i amb qui estigui al meu voltant.
Als meus colegues els hi va sobtar la resposta que els hi vaig donar, cada un d’ell s’havia muntat la seva pellícula per mantenir la consciència tranquilla, sobre la meva desaparició.
Quan els hi vaig dir clarament el motiu. No el volien creure.
Espero que ara pensin un xic sobre tot això.
Podeu replicar, eh, nois?
Ho estic esperant.
;)
Com més anys passen, més diferents són les coses…