Ma mare sempre em diu que jo de petita volia ser artista.
No especifica quina mena d’artista volia ser, però per el que m’explica, em passava el dia cantant i ballant, ficant-me a sobre tota mena de disfresses i fent el burro contínuament.
M’agradava molt quan venien convidats a casa, per que podia fer tot el meu repertori complet. Jo crec que anava per cabaretera o quelcom per l’estil, per què curiosament les poques cançons que recordo que cantava eren de la Guillermina Motta, que era el meu ídol d’infantesa; Estic parlant de quan tenia 6 o 7 anys.
Temes que recordo: El de remena. ..remena nena... i un altre en castellà que no sé ben bé com feia però era quelcom com ya esta aquí ….ya llegó, ya llegó… Aquest últim el feia servir per anar a rebre els convidats; quan engalanada amb la meva millor disfressa anava a obrir la porta tota emocionada.
Jo no tinc cap foto d’aquell temps, però crec que ma germana (No sé quina de les dues) en té una on, (Quina vergonya) portava un vestit de Faralaes amb unes sabates a topos i tot!
Cal dir que a casa sempre hem estat força catalanistes, però bé, crec que a la foto com a molt tindria 5 anyets…
Més tard, als 12 0 13 anys, encara em durava l’afició per la dansa i el ball. Encara que lo del cant ja ho havia donat per impossible.
Les ganes de ballar em van durar fins que un dia, mentre ma mare era a comprar, vaig procedir a vestir-me la disfressa adequada (que en aquells moments eren malles i escalfadors per imitar als de la sèrie Fama) i en lloc de fer les feines de casa com se suposava que tenia que fer, em vaig ficar a ballar amb la música que gravava de la sèrie.
Tot això ho solia fer sovint, però aquell dia fatídic, se’m va ficar al cap, que tenia que aixecar la cama fins a tocar una biga del sostre. Cal dir que la biga no era molt alta, partia el menjador en dos i amb les mans alçades s’hi arribava perfectament. Però amb el peu aixecat ja era un altre cosa.
Jo sóc molt tossuda i em vaig passar mig matí intentant-ho, finalment vaig aconseguir-ho però, al alçar tant el peu, la cama que suposadament tenia que quedar-se al terra també es va aixecar i vaig caure sobre el braç esquerre.
Conseqüències: Em vaig trencar el colze i vaig tenir que fer les feines de la casa amb el braç trencat, doncs ma mare estava apunt de tornar i sabia que em cauria una bona esbroncada.
Tot i així, no em vaig salvar dels crits de ma mare i això que a ella li vaig dir que mentre li donava aigua al gos, havia relliscat.
Curiosament, em va passar la fal·lera pel ball.
Encara ara sóc força dolenta quan ho intento. Puc moure tot el cos bé, segueixo el ritme, però no hi ha manera de que aixequi els peus de terra.
;)
Comentaris
9 respostes a «MAMA… VULL SER ARTISTA…»
sempre estas a temps… no creus?
doncs jo sempre deia “mama quiero ser artista!!!” (a casa parlem castellà) i em sembla que la veïna del tercer em va escoltar i va frotar la seva llanterna màgica comprada als xinos i la cosa va donar resultat.
records desde el pais de les presses.
Els meus pares sempre em diuen que quan era petit em posava a ballar amb les música de fons dels grans magatzems… En canvi, ara, farà dos o tres anys que no poso el peu en una discoteca :
Que estrany és el món.
salut
Mai m’ha agradat ballar, però de petit també em disfressava i muntava obres de teatre pels germans petits dels meus amics. També volia ser artista i ho tenia clar: volia ser actor de cine. I ja veus, m’he quedat amb una llicenciatura de història i treballant per l’Administració Pública.
Per cert, et recomano entrar a http://www.floquetdeneu.es I sí tens raó amb el teu comentari al meu blog, les coses com són.
si, recordava l’anécdota, però no sabia que ho arrossegaves… bé, em penso que amb les danses mulatinhes se’ns cauràn els pesos dels turmells… ptns!
hasta el infinito y más allá!! (toy story…)
ara m’he sentit molt ridícul fent referéncia a una peli de dibuixos…
jo també em disfressava i feia balls o cantava quan venia la família, i amb uns amics de petits preparavem obres de teatre i les representavem als papes….sempre he volgut ser artista…..jjjjjjjjjjj que bo lo de la flipada aixecant la cama…..
el millor de ser artista és el moment de sortir a l’escenari i donar-ho tot allà a sobre, que notis la gent [tot i que jo no la veig] i qeu ho facis millor que mai pq estàs super feliç i t’és igual si la cagues en una petita tonteria
Fem un grup de teatre?
Jo m’hi apunto al grup de teatre