MAL DIA…

Llibreta de pensaments –  Dissabte 4 – 18.10h

No és més gran qui ocupa més espai, si no el que deixa un buit més gran quan ja no hi es.

Avui estic trista, els nervis ja em fan aquestes males passades , a vegades, sense cap motiu començo a recordar, a desitjar, a somiar impossibles.

Per estranyes associacions d’idees avui m’ha donat per pensar en la persona que més ha marcat la meva vida, en els últims 4 anys.

Una persona fantàstica de la que ja he parlat aquí però que no diré de moment qui és. Després de moltes operacions, li varen detectar un càncer amb 24 anys.

Estava sola, en un país estranger, on tenia molts amics, però només de boqueta,

Jo me l’estimava.

Me la estimava de la manera més noble que es pot estimar.

Quan va començar la quimio la vàrem instal·lar a casa i em vaig dedicar a cuidarla.

Tant jo com el noi que vivia amb mi, estàvem gairebé segurs que no se’n sortiria, va tenir la mort molt a prop. Però va tenir molt d’amor,vàrem lluitar molt, se’n va ensortir i ara és feliç. Poder un dia el càncer tornarà, ella ho te molt clar, però aprofita cada moment de la seva vida i està complint tots els seus desitjos.

A mi tot plegat em va afectar molt, és dur veure que no pots fer res per atenuar el dolor d’una persona estimada.

Per un cantó em va fer adonar de que estava perdent la meva vida treballant 14 hores diàries 6 o 7 dies a la setmana. Va ser quan vaig agafar la Baixa que encara tinc. Per l’altre vaig veure que la vida és quelcom tant fràgil!

Lo curiós es que no sé si m’ha servit de res, tot plegat.

Segueixo perdent el temps que no tinc, tot esperant no sé ben bé que.

No sé per que no aprofito cada instant com si fos l’últim, Per què no fer realitat tots els desitjos que tenim en el moment que els tenim, si disposem de l’oportunitat.?

Per què seguir perden les ganes de viure poc a poc?

Crec que he de fer un canvi radical a la meva vida. He de canviar de costums i de rutines.

Crec que em començaré a estimar de debò i deixaré que m’estimin.

Encara que tot quedi en una il·lusió, un desig, una esperança…i quan la il·lusió es perdi… A per un altre!

Que fàcil sembla dit així. No?